Benvolgudes amigues i amics,
Ara fa 12 anys, em proposaren continuar la tasca del president Àngel Holgado al front de l’Agrupació Cultural. Si us dic la veritat, vaig dir un sí ràpid, potser un xic irreflexiu i juvenil, propi de l’edat i de la il•lusió del moment. Era una nova experiència, acabava la llicenciatura d’Història i hi veia una forma de reinvertir el temps que el municipi i els afers públics, com en tots els nois i noies del país, havia invertit en mi.
Certament, moltes coses han canviat des d’aquell moment. Primer de tot el meu estat civil. Recordo, que algun dia abans de meu casament, encara participava en una xerrada en aquesta mateixa sala. D’altra banda, un any després, l’amic Demetri m’ajudava a sortir ràpid de la sala per no perdre un tren, que acompanyat de l’esposa Raquel, em portava a celebrar la jornada a Sevilla. També foren els amics presidents de les seccions els que s’acostaren a conèixer el Pau en els primers dies de vida.
Així doncs, la Cultural ha format part del meu ésser en aquest temps.
D’altra banda els amics. Tots vosaltres m’heu acompanyat, aconsellat i participat de les diverses activitats organitzades. Un trucada, un sms o correu ha estat suficient per veure’m envoltat de la vostra presència i tirar endavant del carro d’una entitat, ho he de dir, gens fàcil de portar.
Benvolgut nou president, l’Agrupació Cultural és una entitat curiosa en la seva forma d’existir. Formada per deu seccions, amb àmplia llibertat d’acció i autonomia, la cultural encisa, enamora per la gran quantitat de temes que es poden tractar i fer, però sempre hi ha d’haver un diàleg constant al voltant de la pròpia economia. Cal contentar les diverses seccions i fer-les veure la necessitat d’ajudar uns o altres en un moment determinat. Cal fer veure els moments de crisi, com els actuals, com una oportunitat d’anar a buscar nous recursos o reinventar les activitats perquè siguin mennys costoses. Cal ajudar les noves idees, les noves seccions que aparaixeran en un futur. No oblidis, president, els nouvinguts i les seves cultures. Apropa’t-hi, n’aprendràs molt i segurament, les noves seccions, tindran gent molt diversa I d’origens llunyans com a membres.
Acosta’t president al regidor de cultura de torn. Jo n’he conegut tres, tots diferents entre ells, però molt respectuosos i propers envers els nostres afers. Gràcies a la Maria Estradé, el Pep Graset i el Josep Toquero. Han estat sempre al nostre costat i ens han donat suport en tot!
La Cultural és quelcom fràgil, intangible. Moltes vegades et donarà la sensació que la cutural ets tu mateix i la junta permanent. No et preocupis. L’entitat serà el que vosaltres volgueu. Amb el permís de les seccions, féu totes les activitats que pogueu i doneu-ne sentit, que mai, mai, esdevingui, simplement un banc, que reparteix diners a les seccions. Perquè llavors, president, la seva existència ja no tindrà sentit.
Amigues i amics, el temps de les meves paraules s’acaba i hi hauria tantes coses a dir! Però prefereixo el silenci, només el record, que penseu en quantes coses hem fet plegats en aquests temps! Quants kilòmetres de viatges junts!, quantes hores de xerrades i cicles! Quants diners invertits en cultura pel nostre municipi!
No ho oblideu mai, Vila-seca us espera. No sols els socis, sinó tot el poble ha mirat sempre, i ho continuarà fent durant molt de temps, l’Agrupació Cultural com a mirall on veure com la cultura tradicional es manté viva a partir de les seves arrels.
Moltes gràcies a totes i a tots!
David Melero Domènech
lunes, 27 de diciembre de 2010
jueves, 11 de noviembre de 2010
Ensenyament 3
Va que suposo que és el darrer abans d'entrar en campanya directament!
Mireu, parlant amb l'amic Jaume d'Alacant i altres companys m'han anat donant noves idees al voltant del tema ensenyament, aquell que més ens preocupa a nivell laboral però també perquè sincerament creiem que és la base per començar a canviar la societat vers el recte camí.
Com pot ser que la majoria de professors treballin un any en un centre, com a molt dos i a partir de febrer no sàpiguen no aniran? Com hem de programar continguts, investigar, innovar, iniciar nous projectes de centre quan sabem que només hi estarem durant un període tan curt de temps? Impossible, i com a mínim, si ho fem, de manera automàtica sense cap tipus de passió ni il·lusió.
L'estabilitat de plantilles és bàsica per que un centre funcioni correctament. No sols l'equip directiu, sinó el 80% de la plantilla d'un centre hi hauria d'estar durant un important període de temps per dur a terme aquests projectes i senti-se del poble i així entendre els comportaments i les relacions socials en el municipi on es treballa.
D'altres coses a corregir és el tema dels alumnes que repeteixen curs. Estic segur que un 80% dels repetidors no els serveix de res. A l'any següent tornen a caure en els mateixos errors i abandonen. Saben que cada curs només es pot repetir un cop, així doncs, com que ens passaran, passem un segon any de vacances i a esperar el proper! Què trist! Ningú els pot explicar la importància de tenir l'ensenyament bàsic obligatori? No els podem motivar en aquest segon any? Què passa a casa? No passa res perquè l'alumne comenci el curs amb més de 4 assignatures suspeses? Doncs en molts casos, no passa res. I així anem.
Tot i tenir el privilegi d'estar en dos dels centres més petits de la demarcació, sóc conscient que les ratios alumnes-professors-recursos en la majoria dels centres no estan gens compensades. Moltes classes estan plenes a vessar i els professors amb prou feina poden mantenir l'ordre com per impartir docència del temari corresponent. Aquest tema també s'ha de treballar si volem millorar el rendiment dels nostres alumnes. Ens podríem haver estalviat els diners dels ordinadors i augmentar certes plantilles i recursos pels centres!
Finalment, hem de tornar a valorar la nota numèrica. No pot ser que no li importin ni als alumnes ni a les famílies els 2-3-4 i vivim ressignats en la mediocritat.
Amigues i amics, hi ha molt camí a recórrer però hi ha molta il·lusió, ganes de canvi i molts bons professionals amb propostes.
Mireu, parlant amb l'amic Jaume d'Alacant i altres companys m'han anat donant noves idees al voltant del tema ensenyament, aquell que més ens preocupa a nivell laboral però també perquè sincerament creiem que és la base per començar a canviar la societat vers el recte camí.
Com pot ser que la majoria de professors treballin un any en un centre, com a molt dos i a partir de febrer no sàpiguen no aniran? Com hem de programar continguts, investigar, innovar, iniciar nous projectes de centre quan sabem que només hi estarem durant un període tan curt de temps? Impossible, i com a mínim, si ho fem, de manera automàtica sense cap tipus de passió ni il·lusió.
L'estabilitat de plantilles és bàsica per que un centre funcioni correctament. No sols l'equip directiu, sinó el 80% de la plantilla d'un centre hi hauria d'estar durant un important període de temps per dur a terme aquests projectes i senti-se del poble i així entendre els comportaments i les relacions socials en el municipi on es treballa.
D'altres coses a corregir és el tema dels alumnes que repeteixen curs. Estic segur que un 80% dels repetidors no els serveix de res. A l'any següent tornen a caure en els mateixos errors i abandonen. Saben que cada curs només es pot repetir un cop, així doncs, com que ens passaran, passem un segon any de vacances i a esperar el proper! Què trist! Ningú els pot explicar la importància de tenir l'ensenyament bàsic obligatori? No els podem motivar en aquest segon any? Què passa a casa? No passa res perquè l'alumne comenci el curs amb més de 4 assignatures suspeses? Doncs en molts casos, no passa res. I així anem.
Tot i tenir el privilegi d'estar en dos dels centres més petits de la demarcació, sóc conscient que les ratios alumnes-professors-recursos en la majoria dels centres no estan gens compensades. Moltes classes estan plenes a vessar i els professors amb prou feina poden mantenir l'ordre com per impartir docència del temari corresponent. Aquest tema també s'ha de treballar si volem millorar el rendiment dels nostres alumnes. Ens podríem haver estalviat els diners dels ordinadors i augmentar certes plantilles i recursos pels centres!
Finalment, hem de tornar a valorar la nota numèrica. No pot ser que no li importin ni als alumnes ni a les famílies els 2-3-4 i vivim ressignats en la mediocritat.
Amigues i amics, hi ha molt camí a recórrer però hi ha molta il·lusió, ganes de canvi i molts bons professionals amb propostes.
lunes, 8 de noviembre de 2010
Ensenyament 2
Bon dia amigues i amics!
Torno amb el tema ensenyament.
Com ho hem d'arreglar tot això? Com podem capgirar els informes negatius? Doncs crec que amb paciència i treball continu ho podem arribar a arreglar.
1. No he cregut mai en les recuperacions del mes de juny. És impossible que un alumne que li hagin quedat dos o tres trimestres per recuperar s'ho pugui preparar en una setmana durant el mes de juny i, molts cops, aconsegueixi aprovar-ho. Personalment, crec que hem de tornar als exàmens de setembre, on el període estival ens dóna dos mesos de preparació i així donar un sentit a les recuperacions de curs.
2. Però si tornem a les recuperacions de setembre ens trobem en la gran Maragallada d'enguany, és a dir, l'inici de curs el 7 de setembre. Quan farem els exàmens? Era necessari tornar a escola tan aviat i crear un nou problema a pares, ampas, ajuntaments... durant el mes de febrer-març? Considero que no, només es pretenia deixar una petjada més i com no, un nou error. Mireu, durant molts anys vaig treballar en un supermercat turístic a la Pineda. En els darrers anys vaig apreciar un enorme increment de clients durant la primera quinzena de setembre. Això era degut a que molts avis-àvies-pares es quedaven amb els nens fins l'inici de curs i allò feia, com diem sovint, bullir l'olla del comerç turístic durant quinze dies més. Ara, com si poguéssim prescindir d'aquest sector econòmica vital pel país, els hem tret o escapçat aquesta oportunitat. I al març qui vindrà? la tia Pepa.
Realment, quan farem els exàmens? La primera setmana de setembre mentre organitzem el curs? Ens haurem de plantejar fer una passa enrera i tornar a començar el curs una setmana més tard.
3. Una altra proposta. Tenim ben demostrat el desànim de molts alumnes de l'ESO a primer cicle. Són molts alumnes que ens arriben despenjats del sistema que ni volen, ni poden seguir el ritme de classe. Imagineu-vos fent una cosa que no voleu durant 7 hores seguides i després encara et queden setmanes i 3 anys per endavant! Com dic sempre, hi encara es porten prou bé. Ens hem d'esforçar per crear itineraris a partir de 2n i 3r d'ESO per aquests alumnes, perquè aprofitin el temps i surtin amb unes nocions mínimes de vida laboral. Perquè sinó, s'avorreixen, molesten, els expulsem, ho tornem a fer finalment van fora del sistema sense els estudis mínims i a més, ara no troben treball. Quantes persones perdudes? Un 30% segons les darreres dades.
4. I acabo per avui, tocant el tema treball, per què no surt una llei que obligui les empreses a contractar només gent que acrediti tenir els estudis mínims (en aquest moment l'ESO)? Seria la forma de tenir molta més força el sistema educatiu perquè llavors si que es compliria allò: "Estudia, fill meu, que sense estudis no ets res".
Torno amb el tema ensenyament.
Com ho hem d'arreglar tot això? Com podem capgirar els informes negatius? Doncs crec que amb paciència i treball continu ho podem arribar a arreglar.
1. No he cregut mai en les recuperacions del mes de juny. És impossible que un alumne que li hagin quedat dos o tres trimestres per recuperar s'ho pugui preparar en una setmana durant el mes de juny i, molts cops, aconsegueixi aprovar-ho. Personalment, crec que hem de tornar als exàmens de setembre, on el període estival ens dóna dos mesos de preparació i així donar un sentit a les recuperacions de curs.
2. Però si tornem a les recuperacions de setembre ens trobem en la gran Maragallada d'enguany, és a dir, l'inici de curs el 7 de setembre. Quan farem els exàmens? Era necessari tornar a escola tan aviat i crear un nou problema a pares, ampas, ajuntaments... durant el mes de febrer-març? Considero que no, només es pretenia deixar una petjada més i com no, un nou error. Mireu, durant molts anys vaig treballar en un supermercat turístic a la Pineda. En els darrers anys vaig apreciar un enorme increment de clients durant la primera quinzena de setembre. Això era degut a que molts avis-àvies-pares es quedaven amb els nens fins l'inici de curs i allò feia, com diem sovint, bullir l'olla del comerç turístic durant quinze dies més. Ara, com si poguéssim prescindir d'aquest sector econòmica vital pel país, els hem tret o escapçat aquesta oportunitat. I al març qui vindrà? la tia Pepa.
Realment, quan farem els exàmens? La primera setmana de setembre mentre organitzem el curs? Ens haurem de plantejar fer una passa enrera i tornar a començar el curs una setmana més tard.
3. Una altra proposta. Tenim ben demostrat el desànim de molts alumnes de l'ESO a primer cicle. Són molts alumnes que ens arriben despenjats del sistema que ni volen, ni poden seguir el ritme de classe. Imagineu-vos fent una cosa que no voleu durant 7 hores seguides i després encara et queden setmanes i 3 anys per endavant! Com dic sempre, hi encara es porten prou bé. Ens hem d'esforçar per crear itineraris a partir de 2n i 3r d'ESO per aquests alumnes, perquè aprofitin el temps i surtin amb unes nocions mínimes de vida laboral. Perquè sinó, s'avorreixen, molesten, els expulsem, ho tornem a fer finalment van fora del sistema sense els estudis mínims i a més, ara no troben treball. Quantes persones perdudes? Un 30% segons les darreres dades.
4. I acabo per avui, tocant el tema treball, per què no surt una llei que obligui les empreses a contractar només gent que acrediti tenir els estudis mínims (en aquest moment l'ESO)? Seria la forma de tenir molta més força el sistema educatiu perquè llavors si que es compliria allò: "Estudia, fill meu, que sense estudis no ets res".
miércoles, 3 de noviembre de 2010
Educació i Societat
Avui us proposo una reflexió envers l'educació dels nostres fills i del personal que s'hi dedica. Què ha passat en els darrers anys? Per què tothom calla i amaga el cap sota l'ala? Quin paper han de tenir els professionals? Quin paper tindran els directors? Escola laica o religiosa? El futur del batxillerat i els mòduls?
Aquestes són les grans preguntes que els titulars ens venen cada dia al voltant del món de l'educació. Però permeteu-me que em centri només en donar l'opinió en alguns d'aquests aspectes i així el tema ens durarà una mica més.
La història de l'educació en els darrers temps ha estat, realment, controvertida i, si seguim els indicadors de centre i enquestes, trista. Realment no crec que haguem de donar molta credibilitat als diversos informes que ens bombardegen i parlen de la suposada realitat de les aules. Ho dic des del convenciment que les proves que s'acostumen a passar per moltes escoltes tenen, sovint, molts filtres i certes ajudes prèvies.
Certament hi ha moltes coses a canviar però per què no comencem per l'exterior de l'escola? La societat ha canviat moltíssim en els darrers anys i ni la família ni l'entorn dels alumnes és igual al que teníem durant els 70s o 80s. La família d'avui no té perquè ser la de demà. Hi ha alumnes que canvien de pare gairebé cada any. Hi ha famílies que no agafen mai el telefon per parlar amb l'escola. N'hi ha que si renyes el seu fill venen a escridassar-te a l'institut o l'escola.
Amigues i amics, el que falta és una mica d'ordre no sols a l'escola, sinó a tota la societat. NO POT SER que els nens i nenes estiguin sols a casa tota la tarda. Heu sentit parlar dels nens-clau? Porten les claus penjades al coll i van sempre sols. Certament la societat ha fet que els pares haguessin de treballar tot el dia per pagar les hipoteques i les desespes, però i els fills? Qui els cuida ara? O ens ho replantegem, o en morim. Realment hem de canviar de vida, de ritme o el que sigui sinó, els nostres fills seguiran passejant sols pels carrers entre setmana sense ni fer deures ni treballar.
I aquesta és una de les grans causes de la davallada de resultats en ensenyament! Els nens estan sols tota la tarda, ningú se'n fa càrrec, estan mirant la tele o conectats al pc i la feina va quedant endarrerida. No parlo de l'institut, sinó de la mateixa primària, on ja hi ha molts alumnes que ni fan deures ni estudien. Per tant, molts ja es van despenjant del sistema.
Amigues i amics, és el meu primer comentari sobre ensenyament. En faré més perquè crec conèixer, en certa mesura, del que parlo.
Aquestes són les grans preguntes que els titulars ens venen cada dia al voltant del món de l'educació. Però permeteu-me que em centri només en donar l'opinió en alguns d'aquests aspectes i així el tema ens durarà una mica més.
La història de l'educació en els darrers temps ha estat, realment, controvertida i, si seguim els indicadors de centre i enquestes, trista. Realment no crec que haguem de donar molta credibilitat als diversos informes que ens bombardegen i parlen de la suposada realitat de les aules. Ho dic des del convenciment que les proves que s'acostumen a passar per moltes escoltes tenen, sovint, molts filtres i certes ajudes prèvies.
Certament hi ha moltes coses a canviar però per què no comencem per l'exterior de l'escola? La societat ha canviat moltíssim en els darrers anys i ni la família ni l'entorn dels alumnes és igual al que teníem durant els 70s o 80s. La família d'avui no té perquè ser la de demà. Hi ha alumnes que canvien de pare gairebé cada any. Hi ha famílies que no agafen mai el telefon per parlar amb l'escola. N'hi ha que si renyes el seu fill venen a escridassar-te a l'institut o l'escola.
Amigues i amics, el que falta és una mica d'ordre no sols a l'escola, sinó a tota la societat. NO POT SER que els nens i nenes estiguin sols a casa tota la tarda. Heu sentit parlar dels nens-clau? Porten les claus penjades al coll i van sempre sols. Certament la societat ha fet que els pares haguessin de treballar tot el dia per pagar les hipoteques i les desespes, però i els fills? Qui els cuida ara? O ens ho replantegem, o en morim. Realment hem de canviar de vida, de ritme o el que sigui sinó, els nostres fills seguiran passejant sols pels carrers entre setmana sense ni fer deures ni treballar.
I aquesta és una de les grans causes de la davallada de resultats en ensenyament! Els nens estan sols tota la tarda, ningú se'n fa càrrec, estan mirant la tele o conectats al pc i la feina va quedant endarrerida. No parlo de l'institut, sinó de la mateixa primària, on ja hi ha molts alumnes que ni fan deures ni estudien. Per tant, molts ja es van despenjant del sistema.
Amigues i amics, és el meu primer comentari sobre ensenyament. En faré més perquè crec conèixer, en certa mesura, del que parlo.
lunes, 1 de noviembre de 2010
Castanyada o Halloween?
Ja hem arribat i passat Tots Sants. La nostra festa per recordar aquelles persones que resten en la nostra memòria. On són, cap on han anat? Només Déu (per alguns) ho sap, però tenim la certesa que resten en nosaltres, en els nostres pensaments i actituts. De fet, pels grecs, el que comptava de veritat, era romandre en la memòria dels que quedaven vius. Mentre hi romanien, seguien vivint, però ai! d'aquells que queien en l'oblit! Podien passejar per l'Hades tota l'eternitat, plorant pels racons.
Sens dubte la visió cristiana ha estat diferent. No pretenc fer un escrit d'escatologia ni al voltant de la Segona Vinguda, però sí que vull deixar clara el pensament cristià d'una gran ressurecció al voltant de Déu on trobarem totes aquelles persones estimades.
A partir d'aquest pensament, el dia dels Difunts i de Tots Sants pretenien que, almenys, un cop a l'any, els que vivíem recordéssim aquelles persones estimades que, amb el pas del temps, ens havien deixat. Al voltant d'aquestes festes, aparegueren tradicions entranyables com la Castanyada, els panellets i fins i tot cançons com el Marrameu i la Castanyera. A partir dels 80, amb la globalització i l'enorme feina feta en molts aspectes, per la introducció de la llengua anglesa a les nostres escoles, els nostres alumnes conegueren altres tradicions al voltant d'aquestes dates. Finalment, el propi consumisme, la proximitat de Port Aventura i la pròpia dinàmica de la societat han fet que el Halloween hagi tingut, cada cop més, una gran acceptació entre el públic més jove.
A partir d'aquí s'inicia la polèmica. Personalment, els que em coneixen saben que sóc un gran amant de la festa, per tant, us asseguro, no em moltesta gens que la gent es disfressi aquests dies. No és la meva tradició però la respecto. A més, si podem ajudar un sector com el dels comerços que s'hi dediquen, doncs, millor.
Considero que és feina de l'escola explicar les dues tradicions i que les famílies optin per aquella que considerin més seva. Sempre coneixent-les totes dues i participant-ne, per què no? També explicàvem històries de por abans del Halloween!
Amigues i amics, que cadascú celebri el que vulgui però coneixent totes les tradicions. Al tanto amb el pèndul del que vaig parlar en l'altre escrit.
Sens dubte la visió cristiana ha estat diferent. No pretenc fer un escrit d'escatologia ni al voltant de la Segona Vinguda, però sí que vull deixar clara el pensament cristià d'una gran ressurecció al voltant de Déu on trobarem totes aquelles persones estimades.
A partir d'aquest pensament, el dia dels Difunts i de Tots Sants pretenien que, almenys, un cop a l'any, els que vivíem recordéssim aquelles persones estimades que, amb el pas del temps, ens havien deixat. Al voltant d'aquestes festes, aparegueren tradicions entranyables com la Castanyada, els panellets i fins i tot cançons com el Marrameu i la Castanyera. A partir dels 80, amb la globalització i l'enorme feina feta en molts aspectes, per la introducció de la llengua anglesa a les nostres escoles, els nostres alumnes conegueren altres tradicions al voltant d'aquestes dates. Finalment, el propi consumisme, la proximitat de Port Aventura i la pròpia dinàmica de la societat han fet que el Halloween hagi tingut, cada cop més, una gran acceptació entre el públic més jove.
A partir d'aquí s'inicia la polèmica. Personalment, els que em coneixen saben que sóc un gran amant de la festa, per tant, us asseguro, no em moltesta gens que la gent es disfressi aquests dies. No és la meva tradició però la respecto. A més, si podem ajudar un sector com el dels comerços que s'hi dediquen, doncs, millor.
Considero que és feina de l'escola explicar les dues tradicions i que les famílies optin per aquella que considerin més seva. Sempre coneixent-les totes dues i participant-ne, per què no? També explicàvem històries de por abans del Halloween!
Amigues i amics, que cadascú celebri el que vulgui però coneixent totes les tradicions. Al tanto amb el pèndul del que vaig parlar en l'altre escrit.
martes, 26 de octubre de 2010
Religió
Què ens ha passat? Anem d'unes bandes a d'altres? Tant de mal ha fet la religió al nostre país?
Potser sí, potser no. Uns afirmen que hi ha molts casos d'abusos, d'excès de poder per part de les jerarquies, de persecució, amiguisme amb el franquisme..... D'altres, ens recorden la importància en la cultura catalana, l'enorme acció social, ensenyament....
D'entre tots, em quedo amb una mica de tot. Realment, d'una manera trista la jerarquia catòlica es va juntar i va fer seguidisme del règim franquista durant 40 anys. Realment n'hi hagué d'abusos i excés de poder però crec que no ens podem tancar en la part negativa del tema. Si hi ha hagut abusos i atacs, doncs que rebin el que vulguin, però cal pensar en el total.
La nostra cultura, sigui catalana, espanyola o europea prové i beu de la font del cristianisme. Sí que hi ha un gran substrat clàssic i altres influències, però la cristiana, considero, és la més important. Festes, noms de carrers, d'indrets i pobles, tradicions de l'any, provenen de la tradició que la religió majoritària durant segles va anar deixant entre la societat. Ai d'aquests que neguen tota influència en l'actualitat! En quin món viuran! N'hauran de crear un de nou? És aquesta la causa de la proliferació de baptismes, casaments i enterraments laics? per què no canvien els noms? Volem abandonar però no podem perquè no sabem fins on podem arribar.
Realment la importància de la tradició i l'Església en el món occidental ha estat enorme. Els grans scriptoria dels monestirs van permetre salvaguardar la tradició clàssica i les biblioteques monacals foren les úniques existents durant l'Edat Mitjana fins ben entrada la moderna. Sí que se'n prohibiren molts de llibres però se'n copiaren molts i es van guardar gràcies al zel de monjos com els de Poblet, ben propers a nosaltres.
D'altra banda, fins fa uns 30 anys no hi hagué altra acció social que la que organitzava l'Església. Aquest és un fet incontestable. Hospicis, cases d'acollida, menjadors socials, tots depenien d'aquesta institució. Ja ningú se'n recorda? Crec que la societat en general i la classe política, que tan aviat obliden, ho hem de recordar.
Finalment, en ensenyament també la tasca eclesiàstica ha estat important. Molta gent enviava els seus fills a col·legis religiosos, dels que sempre es diu que en sortien amb un bon nivell. Sí que també es diu que hi havia un barrot ben gros, però també la docència donada ha estat agraïda molt sovint per antics alumnes.
Amigues i amics, parlar és gratuït, però cal mesurar bé les paraules, no cremar tot i veure que entre l'herba sempre hi ha algun fruit amagat.
Potser sí, potser no. Uns afirmen que hi ha molts casos d'abusos, d'excès de poder per part de les jerarquies, de persecució, amiguisme amb el franquisme..... D'altres, ens recorden la importància en la cultura catalana, l'enorme acció social, ensenyament....
D'entre tots, em quedo amb una mica de tot. Realment, d'una manera trista la jerarquia catòlica es va juntar i va fer seguidisme del règim franquista durant 40 anys. Realment n'hi hagué d'abusos i excés de poder però crec que no ens podem tancar en la part negativa del tema. Si hi ha hagut abusos i atacs, doncs que rebin el que vulguin, però cal pensar en el total.
La nostra cultura, sigui catalana, espanyola o europea prové i beu de la font del cristianisme. Sí que hi ha un gran substrat clàssic i altres influències, però la cristiana, considero, és la més important. Festes, noms de carrers, d'indrets i pobles, tradicions de l'any, provenen de la tradició que la religió majoritària durant segles va anar deixant entre la societat. Ai d'aquests que neguen tota influència en l'actualitat! En quin món viuran! N'hauran de crear un de nou? És aquesta la causa de la proliferació de baptismes, casaments i enterraments laics? per què no canvien els noms? Volem abandonar però no podem perquè no sabem fins on podem arribar.
Realment la importància de la tradició i l'Església en el món occidental ha estat enorme. Els grans scriptoria dels monestirs van permetre salvaguardar la tradició clàssica i les biblioteques monacals foren les úniques existents durant l'Edat Mitjana fins ben entrada la moderna. Sí que se'n prohibiren molts de llibres però se'n copiaren molts i es van guardar gràcies al zel de monjos com els de Poblet, ben propers a nosaltres.
D'altra banda, fins fa uns 30 anys no hi hagué altra acció social que la que organitzava l'Església. Aquest és un fet incontestable. Hospicis, cases d'acollida, menjadors socials, tots depenien d'aquesta institució. Ja ningú se'n recorda? Crec que la societat en general i la classe política, que tan aviat obliden, ho hem de recordar.
Finalment, en ensenyament també la tasca eclesiàstica ha estat important. Molta gent enviava els seus fills a col·legis religiosos, dels que sempre es diu que en sortien amb un bon nivell. Sí que també es diu que hi havia un barrot ben gros, però també la docència donada ha estat agraïda molt sovint per antics alumnes.
Amigues i amics, parlar és gratuït, però cal mesurar bé les paraules, no cremar tot i veure que entre l'herba sempre hi ha algun fruit amagat.
jueves, 14 de octubre de 2010
Aïllament
Heu anat darrerament d'escursió amb alumnes, fills o amics?
Fins fa 3 anys havia perdut el contacte amb els viatges d'adolescents en bus. Encara recordava les baralles per posar el cd o la música d'un o altre. Sempre hi havia qui tenia més força o era més persuassiu i ens acabava imposant la seva música, que sovint, no era la més desitjada per la majoria dels oïents.
Però tot i les discussions, els viatges s'esdevenien un element socialitzant de primer ordre durant els quals parlàvem i discutíem o arribàvem a incipients pactes.
Tot això ha canviat radicalment en els darrers temps. Els cascos, ipods, mp3, mp4, mòbils, etc... ens han fet tancar-nos en el nostre propi món amb la nostra pròpia música.
Com ha canviat tot?
Ara, cadascú es conecta els seus auriculars i es posa la seva música. Podem arribar a estar fins a 4 hores sols, sense parlar amb ningú, tancats dins del nostre món.
Ja no discutim ni negociem. No ens fa falta perquè dins la nostra bombolla ho tenim tot.
Realment em preocupa aquest aïllament. Forma part de l'aïllament general en el que vivim i del que gaudim, que provoca que cada cop la gent participi menys de la vida social local i que les entitats s'estiguin buidant de membres.
Tot està per fer, només cal reflexionar.
Fins fa 3 anys havia perdut el contacte amb els viatges d'adolescents en bus. Encara recordava les baralles per posar el cd o la música d'un o altre. Sempre hi havia qui tenia més força o era més persuassiu i ens acabava imposant la seva música, que sovint, no era la més desitjada per la majoria dels oïents.
Però tot i les discussions, els viatges s'esdevenien un element socialitzant de primer ordre durant els quals parlàvem i discutíem o arribàvem a incipients pactes.
Tot això ha canviat radicalment en els darrers temps. Els cascos, ipods, mp3, mp4, mòbils, etc... ens han fet tancar-nos en el nostre propi món amb la nostra pròpia música.
Com ha canviat tot?
Ara, cadascú es conecta els seus auriculars i es posa la seva música. Podem arribar a estar fins a 4 hores sols, sense parlar amb ningú, tancats dins del nostre món.
Ja no discutim ni negociem. No ens fa falta perquè dins la nostra bombolla ho tenim tot.
Realment em preocupa aquest aïllament. Forma part de l'aïllament general en el que vivim i del que gaudim, que provoca que cada cop la gent participi menys de la vida social local i que les entitats s'estiguin buidant de membres.
Tot està per fer, només cal reflexionar.
domingo, 10 de octubre de 2010
Cultua tradicional i popular
Ja fa uns quants anys que em moc per diverses entitats culturals municipals i crec que allò que estic disposat a explicar-vos, té el fonament del coneixement de la realitat.
Un país sense tradicions no és país. Un país que oblida la seva dansa, cançó, festes tradicionals, gegants, diables està condemnat a desaparèixer. Per què? doncs perquè perd la seva memòria i pot arribar venent-se al millor postor.
Els diables representen les tradicionals forces malèfiques, d'origen cristià o anterior, que celebren les seves festes a l'estil aquelarre. Els gegants representen aquells personatges estimats o parodiats de les viles o del conjunt del país. Les cançons tradicionals repassen la història, tradició o les estones que els nostres avis passaven a la vora de la llar de foc. Finalment, les danses són les dels avis, o més antigues encara.
Tot aquest impressionant bagatge cultural tradicional ha de tenir continuïtat i suport incondicional de l'administració. En cas de no fer-ho, reconeguem-ho, està condemnat al fracàs.
I l'escola? Per què no impulsa, encara més, el coneixement d'aquestes realitats? No oblidem que són una impressionant eina integradora dels nouvinguts a les nostres aules. Explicar el perquè de les danses o dels gegants ens porta a explicar el perquè dels nostres orígens com a nació.
La sardana, la jota de l'Ebre, el ball de bastons, haurien de ser d'ensenyament obligat a les nostres aules pels més petits. No sols aporten sentit rítmic, sinó també ajuden a comptar, sociabilitzar-nos, i en certa mesura, a fer esport.
D'altra banda la festa major, les diverses festes de l'any haurien de ser tractades en les aules per fer-les més viscudes per la nostra canalla. I no oblidem que allà on van els nens hi van els pares i els avis.
Amigues i amics, és bo participar de la multitud d'activitats esportives a les que apuntem els nostres infants, però no abandoneu les tradicionals i les culturals. És un bé per ells, per nosaltres i per tot el país.
Un país sense tradicions no és país. Un país que oblida la seva dansa, cançó, festes tradicionals, gegants, diables està condemnat a desaparèixer. Per què? doncs perquè perd la seva memòria i pot arribar venent-se al millor postor.
Els diables representen les tradicionals forces malèfiques, d'origen cristià o anterior, que celebren les seves festes a l'estil aquelarre. Els gegants representen aquells personatges estimats o parodiats de les viles o del conjunt del país. Les cançons tradicionals repassen la història, tradició o les estones que els nostres avis passaven a la vora de la llar de foc. Finalment, les danses són les dels avis, o més antigues encara.
Tot aquest impressionant bagatge cultural tradicional ha de tenir continuïtat i suport incondicional de l'administració. En cas de no fer-ho, reconeguem-ho, està condemnat al fracàs.
I l'escola? Per què no impulsa, encara més, el coneixement d'aquestes realitats? No oblidem que són una impressionant eina integradora dels nouvinguts a les nostres aules. Explicar el perquè de les danses o dels gegants ens porta a explicar el perquè dels nostres orígens com a nació.
La sardana, la jota de l'Ebre, el ball de bastons, haurien de ser d'ensenyament obligat a les nostres aules pels més petits. No sols aporten sentit rítmic, sinó també ajuden a comptar, sociabilitzar-nos, i en certa mesura, a fer esport.
D'altra banda la festa major, les diverses festes de l'any haurien de ser tractades en les aules per fer-les més viscudes per la nostra canalla. I no oblidem que allà on van els nens hi van els pares i els avis.
Amigues i amics, és bo participar de la multitud d'activitats esportives a les que apuntem els nostres infants, però no abandoneu les tradicionals i les culturals. És un bé per ells, per nosaltres i per tot el país.
jueves, 7 de octubre de 2010
Parar i Pensar
Aquesta és una reflexió al voltant d'una classe de psicologia de la religió a la que vaig tenir el plaer d'assistir ahir a l'Institut de Ciències religioses Sant Fructuós.
Sens dubte, la nostra vida té com a companys la velocitat, l'estrès i l'activitat contínua. Tot ens empeny a treballar sense parar per guanyar més diners o per poder mantenir allò que tenim. D'altra banda, els nens i els joves els apuntem a tot tipus d'activitat que els manté les tardes i els cap de setmana molt ocupats.
PARAR I PENSAR
Això és el que hem de fer de tant en tant. Quant de temps fa que no parem i ens posem a pensar sobre el que ens envolta i més important, sobre nosaltres? No tenim temps! Ens dediquem a nosaltres, als altres, a tot, però tenim certa por a posar-nos una estona davant del mirall a pensar sobre com ens va tot!
On està la reflexió d'un mateix? L'hem abandonat? Personalment crec que sí. I hi hauríem de tornar, perquè sinó, no sé ben bé cap on ens dirigim. La televisió, la música forta, la ràdio, tot ens allunya del silenci. Per què? Tenim por d'escoltar-nos nosaltres mateixos? Potser sí.
Crec, sincerament, que hauríem d'iniciar un altre tipus de vida. Ens hem d'escoltar per poder-nos projectar, el millor possible, envers fora. Si no, no deixem de ser una massa que escolta sense gaire crítica les informacions que ens bombardegen sovint.
La meditació, la pregària i l'autoreflexió haurien de formar part del nostre currículum escolar? Per què no? Diguem-li com vulguem, no sigui que ferim sensibilitats, hem d'acostumar els nostres joves a trobar una estona per ells mateixos i a reflexionar sobre la vida que portem.
Ahir m'intentava proposar una estona de reflexió però reconec que és difícil. M'hauré d'esforçar més, però estic decidit a trobar-la. Aquesta crec que ha de ser l'actitud que ens ha de portar a canviar el món!
Sens dubte, la nostra vida té com a companys la velocitat, l'estrès i l'activitat contínua. Tot ens empeny a treballar sense parar per guanyar més diners o per poder mantenir allò que tenim. D'altra banda, els nens i els joves els apuntem a tot tipus d'activitat que els manté les tardes i els cap de setmana molt ocupats.
PARAR I PENSAR
Això és el que hem de fer de tant en tant. Quant de temps fa que no parem i ens posem a pensar sobre el que ens envolta i més important, sobre nosaltres? No tenim temps! Ens dediquem a nosaltres, als altres, a tot, però tenim certa por a posar-nos una estona davant del mirall a pensar sobre com ens va tot!
On està la reflexió d'un mateix? L'hem abandonat? Personalment crec que sí. I hi hauríem de tornar, perquè sinó, no sé ben bé cap on ens dirigim. La televisió, la música forta, la ràdio, tot ens allunya del silenci. Per què? Tenim por d'escoltar-nos nosaltres mateixos? Potser sí.
Crec, sincerament, que hauríem d'iniciar un altre tipus de vida. Ens hem d'escoltar per poder-nos projectar, el millor possible, envers fora. Si no, no deixem de ser una massa que escolta sense gaire crítica les informacions que ens bombardegen sovint.
La meditació, la pregària i l'autoreflexió haurien de formar part del nostre currículum escolar? Per què no? Diguem-li com vulguem, no sigui que ferim sensibilitats, hem d'acostumar els nostres joves a trobar una estona per ells mateixos i a reflexionar sobre la vida que portem.
Ahir m'intentava proposar una estona de reflexió però reconec que és difícil. M'hauré d'esforçar més, però estic decidit a trobar-la. Aquesta crec que ha de ser l'actitud que ens ha de portar a canviar el món!
lunes, 4 de octubre de 2010
ATUR
Avui han tornat a sortir les dades de l'atur mensuals. Com és habitual, el mes de setembre torna a donar-nos resultats poc agradables. És el final de la campanya d'estiu i els acomiadaments al sector terciari són normals.
Però`, personalment, el que em preocupa és que no s'està creant ocupació en els altres sectors, especialment, en números significatius. Tornem a ser el país de sol i platja dels anys 60? Hem tornat al Desarrollismo? És que sense la construcció no ens en sabem sortir?
Sempre ho explico als alumnes: el gran desastre del nostre país és que no tenim grans empreses que puguin crear treball i que es dediquin a l'exportació. Són molt poques les grans empreses de capital nacional ocupin molta gent i això ho acabem pagant en temps de crisi, quan les grans empreses internacionals recuperen els seus diners per invertir-los als seus propis països. Les nacions nòrdiques s'han dedicat i invertit a la telefonia mòbil i ordinadors.
D'aaltra banda tenim la petita empresa i comerços familiars. Aquest tipus d'empresa ha anat contractant molta gent els darrers anys. Han esdevingut un impuls molt important per l'economia local i nacional. Ara, amb la crisi econòmica i bancària, són els que han rebut l'estocada més grossa. Molts tanquen i de 5 en 5 o més, van acomiadant els seus treballadors. El problema serà on aniran a treballar després!
Finalment els autònoms. Després de 6 anys de pagar els meus autònoms, veig que els diners els he perdut totalment! Què serà dels milers d'autònoms que tanquen persianes? No els queden diners per després?
Amics lectors, la situació és prou complicada. Hem de buscar nous sectors, nous recursos i noves il·lusions per seguir endavant!
Però`, personalment, el que em preocupa és que no s'està creant ocupació en els altres sectors, especialment, en números significatius. Tornem a ser el país de sol i platja dels anys 60? Hem tornat al Desarrollismo? És que sense la construcció no ens en sabem sortir?
Sempre ho explico als alumnes: el gran desastre del nostre país és que no tenim grans empreses que puguin crear treball i que es dediquin a l'exportació. Són molt poques les grans empreses de capital nacional ocupin molta gent i això ho acabem pagant en temps de crisi, quan les grans empreses internacionals recuperen els seus diners per invertir-los als seus propis països. Les nacions nòrdiques s'han dedicat i invertit a la telefonia mòbil i ordinadors.
D'aaltra banda tenim la petita empresa i comerços familiars. Aquest tipus d'empresa ha anat contractant molta gent els darrers anys. Han esdevingut un impuls molt important per l'economia local i nacional. Ara, amb la crisi econòmica i bancària, són els que han rebut l'estocada més grossa. Molts tanquen i de 5 en 5 o més, van acomiadant els seus treballadors. El problema serà on aniran a treballar després!
Finalment els autònoms. Després de 6 anys de pagar els meus autònoms, veig que els diners els he perdut totalment! Què serà dels milers d'autònoms que tanquen persianes? No els queden diners per després?
Amics lectors, la situació és prou complicada. Hem de buscar nous sectors, nous recursos i noves il·lusions per seguir endavant!
sábado, 2 de octubre de 2010
Un nou Curs de Cataquesi
Després de molts anys iniciem un nou curs de postconfirmació a la Parròquia de Sant Esteve de Vila-seca. És un repte prou important i engrescador. És difícil trobar joves que vulguin participar en aspectes de la parròquia i que encara sentin, d'una manera o altra, la crida de Déu. Potser si els preguntéssim per aquesta crida ens dirien que no saben el que és, però només el fet de voler col·laborar en diverses activitats parroquials ja ens indica que l'han sentit.
Quan preparàvem la sessió d'ahir ens imaginàvem l'assistència de sis o set joves, però la realitat va superar en escreix les perspectives: Una vintena de joves de més de 15 anys!
Sens dubte serà un curs diferent. La presència del Sant Pare a Barcelona al mes de novembre i a Madrid a l'agost marcarà el devenir d'aquestes jornades. D'altra banda, l'organització del sopar la fam i diverses campanyes en col·laboració amb Càritas ens faran veure l'acció social més propera de l'Església.
I un punt nou, que és un repte, no sols pels joves, sinó també per tots: el silenci i la revisió de vida. El dia dia atrafegat no ens permet escoltar-nos ni a nosaltres mateixos ni els que ens envolten. No parlo d'escoltar paraules, sinó allò que aquestes ens volen transmetre: sentiments, aficions, il·lusions o tristeses. Hem d'aprendre a escoltar en el silenci els nostres propis projectes, desitjos o pensaments més íntims. Cal que ens trobem nosaltres mateixos i, potser, en aquestes jornades que preparem, n'establirem una iniciació.
Un nou curs, nous projectes, nous nois i noies, però amb la continuïtat del Crist que ens guia i ens ha de portar a esdevenir, a poc a poc, en bones persones portadores de la llum de la veritat.
Quan preparàvem la sessió d'ahir ens imaginàvem l'assistència de sis o set joves, però la realitat va superar en escreix les perspectives: Una vintena de joves de més de 15 anys!
Sens dubte serà un curs diferent. La presència del Sant Pare a Barcelona al mes de novembre i a Madrid a l'agost marcarà el devenir d'aquestes jornades. D'altra banda, l'organització del sopar la fam i diverses campanyes en col·laboració amb Càritas ens faran veure l'acció social més propera de l'Església.
I un punt nou, que és un repte, no sols pels joves, sinó també per tots: el silenci i la revisió de vida. El dia dia atrafegat no ens permet escoltar-nos ni a nosaltres mateixos ni els que ens envolten. No parlo d'escoltar paraules, sinó allò que aquestes ens volen transmetre: sentiments, aficions, il·lusions o tristeses. Hem d'aprendre a escoltar en el silenci els nostres propis projectes, desitjos o pensaments més íntims. Cal que ens trobem nosaltres mateixos i, potser, en aquestes jornades que preparem, n'establirem una iniciació.
Un nou curs, nous projectes, nous nois i noies, però amb la continuïtat del Crist que ens guia i ens ha de portar a esdevenir, a poc a poc, en bones persones portadores de la llum de la veritat.
jueves, 30 de septiembre de 2010
Ordinadors i pantalles digitals
Aquest curs por passar a la història per molts aspectes, però en voldria destacar un: la implantació dels ordinadors personals a classe i les pantalles digitals.
He de confessar que mai he estat un entusiasta de les noves tecnologies a l'aula perquè sempre he pensat que el nostre sistema, sigui de l'àmbit que sigui, era millor. Potser em mirava aquest tema amb excessius prejudicis i no li volia donar ni tan sols una oportunitat.
Ara, després d'uns pocs dies de prova, considero que he de començar a canviar la meva postura. Realment, quan el sistema funciona (de tant en tant quan tot està connectat, el pc arrenca, els cables estan endollats....) la classe canvia radicalment. No expliquem sols teoria sinó que els nostres alumnes poden veure vídeos, escoltar música i fer activitats interactives en aquell mateix moment. És una revolució!!! Ho és, a més, podem enviar-nos missatges i la feina feta a casa. Tot genial!
Però compte! No ens deixem emportar per la fascinació. També estem tots més controlats, els alumnes i els mateixos professors. A través de les diverses plataformes, nosaltres controlem la feina feta pels nostres alumnes i algú, algun dia (si no ho fan ara) podran controlar la nostra feina des dels despatxos.
També és veritat que podem caure en l'abandó total de l'escriptura manual. Hem de deixar a banda el llapis i paper? Crec que no. Què en farem de l'ortografia? Dependrem, encara més dels correctors dels processadors de textos? I el càlcul? Ens basarem en la calculadora i l'excel?
Espero que no.
Hem de saber conjugar les noves tecnologies amb la classe tradicional, prou canviada i variada ja en els darrers anys. Els nostres alumnes no poden pensar en l'escola com en una gran pantalla d'imatges i sons. Som, abans de tot, persones humanes amb sentiments i grandeses i febleses. Els ordinadors i les tecnologies són eines, i ho han de seguir essent. De cap manera la tecnologia ens ha de suplir, sinó que ha d'estar al nostre servei per a fer-nos la vida més agradable.
És un curs diferent, amb altres eines, però la base, la pedra on s'aixeca l'edifici que és ensenyament, és la mateixa, els nois i les noies que venen a l'institut a aprendre i els professors que hem de transmetre els nostres coneixements.
He de confessar que mai he estat un entusiasta de les noves tecnologies a l'aula perquè sempre he pensat que el nostre sistema, sigui de l'àmbit que sigui, era millor. Potser em mirava aquest tema amb excessius prejudicis i no li volia donar ni tan sols una oportunitat.
Ara, després d'uns pocs dies de prova, considero que he de començar a canviar la meva postura. Realment, quan el sistema funciona (de tant en tant quan tot està connectat, el pc arrenca, els cables estan endollats....) la classe canvia radicalment. No expliquem sols teoria sinó que els nostres alumnes poden veure vídeos, escoltar música i fer activitats interactives en aquell mateix moment. És una revolució!!! Ho és, a més, podem enviar-nos missatges i la feina feta a casa. Tot genial!
Però compte! No ens deixem emportar per la fascinació. També estem tots més controlats, els alumnes i els mateixos professors. A través de les diverses plataformes, nosaltres controlem la feina feta pels nostres alumnes i algú, algun dia (si no ho fan ara) podran controlar la nostra feina des dels despatxos.
També és veritat que podem caure en l'abandó total de l'escriptura manual. Hem de deixar a banda el llapis i paper? Crec que no. Què en farem de l'ortografia? Dependrem, encara més dels correctors dels processadors de textos? I el càlcul? Ens basarem en la calculadora i l'excel?
Espero que no.
Hem de saber conjugar les noves tecnologies amb la classe tradicional, prou canviada i variada ja en els darrers anys. Els nostres alumnes no poden pensar en l'escola com en una gran pantalla d'imatges i sons. Som, abans de tot, persones humanes amb sentiments i grandeses i febleses. Els ordinadors i les tecnologies són eines, i ho han de seguir essent. De cap manera la tecnologia ens ha de suplir, sinó que ha d'estar al nostre servei per a fer-nos la vida més agradable.
És un curs diferent, amb altres eines, però la base, la pedra on s'aixeca l'edifici que és ensenyament, és la mateixa, els nois i les noies que venen a l'institut a aprendre i els professors que hem de transmetre els nostres coneixements.
martes, 28 de septiembre de 2010
Vaga general?
Avui 29 de setembre, els sindicats han convocat vaga general a l'estat espanyol. Serà un dia de diferents mogudes, explicacions, manifestacions, notícies diverses i moltíssimes interpretacions. També serà el dia dels matemàtics ja que a partir de migdia ens envairan amb centenars d'estadístiques i números que dansen i ballen.
Però tot plegat és un enrenou prou important. D'una banda tenim uns sindicats que han rebut calerades enormes en els darrers anys i que s'han vist avocats a convocar una vaga en la que, personalment, dubto que hi creguin. Aquesta mobilització arriba tard, mal coordinada i condenada al fracàs. Sens dubte, un govern fort, ni molt menys el que tenim, no en tindria cap mena de por a causa de la desinformació general.
Crec, sincerament, que les bases dels sindicats han respost amb la militància que els correspon, amb la il·lusió i la integritat que caracteritza les bones persones que creiem en els projectes comuns.
Però hi ha quelcom que no entenc. Com pot ser que els drets obtinguts per tants milers de persones que moriren en defensa dels seus drets estiguin sent aturats i desapareguts? Com pot ser que si avui hagués volgut fer vaga m'haguessin tret al voltant de 100 euros? No és el meu dret? per què he de pagar? Com podria sobreviure si em descontessin 100 a mi, 100 a la dona, més els diners mensuals que ens treuen? Amigues i amics, la vaga d'avui té la seva importància, però són tants els punts que ens resten ganes d'anar-hi que no ho aconseguiran en la majoria dels casos.
Tot i això, ens hem de plantejar la resposta de la societat davant els moments actuals. On és la mobilització? On és la il·lusió col·lectiva? Cap a on hem d'anar? Ens hem d'empassar tot allò que ens facin i ens donin? Reflexione'm-hi i actuem!
Però tot plegat és un enrenou prou important. D'una banda tenim uns sindicats que han rebut calerades enormes en els darrers anys i que s'han vist avocats a convocar una vaga en la que, personalment, dubto que hi creguin. Aquesta mobilització arriba tard, mal coordinada i condenada al fracàs. Sens dubte, un govern fort, ni molt menys el que tenim, no en tindria cap mena de por a causa de la desinformació general.
Crec, sincerament, que les bases dels sindicats han respost amb la militància que els correspon, amb la il·lusió i la integritat que caracteritza les bones persones que creiem en els projectes comuns.
Però hi ha quelcom que no entenc. Com pot ser que els drets obtinguts per tants milers de persones que moriren en defensa dels seus drets estiguin sent aturats i desapareguts? Com pot ser que si avui hagués volgut fer vaga m'haguessin tret al voltant de 100 euros? No és el meu dret? per què he de pagar? Com podria sobreviure si em descontessin 100 a mi, 100 a la dona, més els diners mensuals que ens treuen? Amigues i amics, la vaga d'avui té la seva importància, però són tants els punts que ens resten ganes d'anar-hi que no ho aconseguiran en la majoria dels casos.
Tot i això, ens hem de plantejar la resposta de la societat davant els moments actuals. On és la mobilització? On és la il·lusió col·lectiva? Cap a on hem d'anar? Ens hem d'empassar tot allò que ens facin i ens donin? Reflexione'm-hi i actuem!
lunes, 27 de septiembre de 2010
Records de Polònia
Quins records tinc d'aquests 12 dies?
Molts, alegres, tristos, interessants.... Però el més important és el sentir-me com a casa. Envoltat d'amigues i amics, passejava pels carrers de Cracòvia i Varsòvia conversant en anglès i català com si fos a casa. Feia els cafès, bevia els tes, feia fotos, com si fos a casa. Tot i que em faltaven la Raquel, el Pau i la colla, m'han fet sentir com a casa.
I no és un simple compliment, sinó un sentiment. Una alegria que brolla de l'interior en pensar-hi, tot i que es pugui escapar alguna llagrimeta d'emoció o enyorança.
L'Agnes, la Renata, la Lidia i la Jadwiga hen esdevingut com a germanes grans en un país on l'amistat i la família són considerats dels principals valors. I al meu costat, la Mar. La companya alegre, divertida, amb la que he viscut la primera experiència de passar tants dies fora amb els alumnes.
Què en puc dir d'ells? Moltes coses. Però sobretot, gràcies. Gràcies a aquests nois he tingut l'oportunitat de viure una experiència irrepetible. Gràcies a ells he tingut l'oportunitat de conèixer la història i la realitat d'un país llunyà però amb el que compartim molts elements. Per exemple, quan coneixes la seva història, de derrota en derrota, et fa pensar, sovint, en la nostra. Un país que desapareix vora dos segles, que és important en el periode d'entreguerres, torna a caure en la desgràcia nazi i soviètica, i finalment, reapareix a finals dels 80 lliure del domini soviètic. Però és un país que té por del present i del futur, de fins on l'administració europea els tornarà a treure la llibertat i el poder del que ara gaudeixen.
Han estat dies de sol, calor, potser més per les begudes que per la realitat, però dies molt i molt intensos. Ara ens en queda el record, l'amistat, la il·lusió de tornar-nos a trobar i les ganes de continuar amb aquest projecte engrescador que és un Comenius.
Fins sempre, amics polonesos!
Molts, alegres, tristos, interessants.... Però el més important és el sentir-me com a casa. Envoltat d'amigues i amics, passejava pels carrers de Cracòvia i Varsòvia conversant en anglès i català com si fos a casa. Feia els cafès, bevia els tes, feia fotos, com si fos a casa. Tot i que em faltaven la Raquel, el Pau i la colla, m'han fet sentir com a casa.
I no és un simple compliment, sinó un sentiment. Una alegria que brolla de l'interior en pensar-hi, tot i que es pugui escapar alguna llagrimeta d'emoció o enyorança.
L'Agnes, la Renata, la Lidia i la Jadwiga hen esdevingut com a germanes grans en un país on l'amistat i la família són considerats dels principals valors. I al meu costat, la Mar. La companya alegre, divertida, amb la que he viscut la primera experiència de passar tants dies fora amb els alumnes.
Què en puc dir d'ells? Moltes coses. Però sobretot, gràcies. Gràcies a aquests nois he tingut l'oportunitat de viure una experiència irrepetible. Gràcies a ells he tingut l'oportunitat de conèixer la història i la realitat d'un país llunyà però amb el que compartim molts elements. Per exemple, quan coneixes la seva història, de derrota en derrota, et fa pensar, sovint, en la nostra. Un país que desapareix vora dos segles, que és important en el periode d'entreguerres, torna a caure en la desgràcia nazi i soviètica, i finalment, reapareix a finals dels 80 lliure del domini soviètic. Però és un país que té por del present i del futur, de fins on l'administració europea els tornarà a treure la llibertat i el poder del que ara gaudeixen.
Han estat dies de sol, calor, potser més per les begudes que per la realitat, però dies molt i molt intensos. Ara ens en queda el record, l'amistat, la il·lusió de tornar-nos a trobar i les ganes de continuar amb aquest projecte engrescador que és un Comenius.
Fins sempre, amics polonesos!
jueves, 16 de septiembre de 2010
Auschwick
Se'm va trencar el cor. Vaig callar, tancar els ulls i passejar per uns carrers que s'esdevenien irregulars i pesats. Era l'inici de la meva estada a una fàbrica o indústria totaslment diferent de les actuals, era la indústria de la mort.
Amigues i amics, ahir vaig veure l'horror en persona. Destrossat i amb llàgrimes als ulls vaig veure com l'home pot esdevenir, realment, un llop per l'home. Només em podria preguntar per què havia passat i com ningú ho havia aturat. Més d'1.300.000 persones mortes en aquell camp de concentració. I era el petit!!!! Unes càmeres de gas preparades per matar de 700 en 700! i ningú va poder fer res?
HORRORÓS
Sabeu, fins aquest moment, tot i haver estudiat el tema i haver-ne vist pel·lícules i documentals, mai havia vist els veritables rostres de la tragèdia. Allà hi són, les fotos d'homes, dones i nens! sí, sí, nens de dos anys i de més, però de dos, com el Pau! Qui voldria la mort dels nens? I ningú ni deia ni feia res! Els aliats n'estaven informats però posaven grans excuses per fer volar les càmeres i els crematoris! Només van intervenir en un tercer camp on hi havia una important producció que els podia fer perdre diners!
Aquí t'ensenyen un per un els barracons del camp, on hi vivien fins a 1000 persones! No eren persones, els tractaven com animals, marcats i si calia, els mataven per fer lloc. Trens sencers arribaven des de qualsevol punt del continent cap a Auschwick i si no hi havia lloc, entraven directament cap a les cambres de gas, on, abans, els havien enganyat, explicant-los que calia que es dutxessin i es preparessin per una gran estada. Tot era un engany! allà dins només hi havia els forats on llençaven un producte que es convertia en gas i els matava. Els més alts i grans morien els darrers perquè primer queien els d'abaix. Així doncs, abaix només trobem els cossos dels nens i dels més febles.
Vaig aprendre, també, que milers de polonesos també hi feren cap, no jueus, sinó intel·lectuals, gent preparada que podien donar una resposta al nou règim. Però també vaig saber que hi hagué pobles sencers que foren ocupats pels nazis, per la seva situació o per algun interès i els seus habitants també feren cap al camp. Sens dubte, la ignorància ens fa feliços.
I no pararia mai d'explicar-vos allò que ens van transmetre, però ho aniré fent a poc a poc. Ara només volia buidar el pap i que coneguéssiu com ens vam sentir ahir els 24 catalans que estem a Polònia. Enutjats, enfadats, però sobretot, destrossats interiorment.
No parlava ningú, tot era silenci, el mateix silenci que queda en el camp on moriren més d'un milió de persones!
Amigues i amics, ahir vaig veure l'horror en persona. Destrossat i amb llàgrimes als ulls vaig veure com l'home pot esdevenir, realment, un llop per l'home. Només em podria preguntar per què havia passat i com ningú ho havia aturat. Més d'1.300.000 persones mortes en aquell camp de concentració. I era el petit!!!! Unes càmeres de gas preparades per matar de 700 en 700! i ningú va poder fer res?
HORRORÓS
Sabeu, fins aquest moment, tot i haver estudiat el tema i haver-ne vist pel·lícules i documentals, mai havia vist els veritables rostres de la tragèdia. Allà hi són, les fotos d'homes, dones i nens! sí, sí, nens de dos anys i de més, però de dos, com el Pau! Qui voldria la mort dels nens? I ningú ni deia ni feia res! Els aliats n'estaven informats però posaven grans excuses per fer volar les càmeres i els crematoris! Només van intervenir en un tercer camp on hi havia una important producció que els podia fer perdre diners!
Aquí t'ensenyen un per un els barracons del camp, on hi vivien fins a 1000 persones! No eren persones, els tractaven com animals, marcats i si calia, els mataven per fer lloc. Trens sencers arribaven des de qualsevol punt del continent cap a Auschwick i si no hi havia lloc, entraven directament cap a les cambres de gas, on, abans, els havien enganyat, explicant-los que calia que es dutxessin i es preparessin per una gran estada. Tot era un engany! allà dins només hi havia els forats on llençaven un producte que es convertia en gas i els matava. Els més alts i grans morien els darrers perquè primer queien els d'abaix. Així doncs, abaix només trobem els cossos dels nens i dels més febles.
Vaig aprendre, també, que milers de polonesos també hi feren cap, no jueus, sinó intel·lectuals, gent preparada que podien donar una resposta al nou règim. Però també vaig saber que hi hagué pobles sencers que foren ocupats pels nazis, per la seva situació o per algun interès i els seus habitants també feren cap al camp. Sens dubte, la ignorància ens fa feliços.
I no pararia mai d'explicar-vos allò que ens van transmetre, però ho aniré fent a poc a poc. Ara només volia buidar el pap i que coneguéssiu com ens vam sentir ahir els 24 catalans que estem a Polònia. Enutjats, enfadats, però sobretot, destrossats interiorment.
No parlava ningú, tot era silenci, el mateix silenci que queda en el camp on moriren més d'un milió de persones!
lunes, 13 de septiembre de 2010
Presentació del llibre Violeta Malabar, de Maite Bravo i Alejandro Gómez
Bona nit a totes i a tots,
Realment he de dir que m’és un gran plaer ser avui amb vosaltres. Em toca presentar un llibre, quins nervis! I de poemes, potser una mica més difícil. Sort, i ho dic amb convenciment, de l’autora. Tots tenim en el record quan de joves ens feien llegir uns poemes antics, que gairebé no enteníem, però que s’havien d’aprendre per l’orgull nacional, fos quina fos la nació. Del XIV al XIX, i vinga a llegir, comptar mètriques, buscar al diccionari… Per això, la poesia s’esdevenia quelcom semiocult, amagat, difícil d’entendre i amb pocs seguidors. He de reconèixer que fou la Maite Bravo, ja fa temps, que em presentà altre tipus de poesia. Una poesia d’alt nivell que es podia comprendre amb la lectura i que versava dels mateixos temes i aspectes que la tradicional. Això em féu obrir tot un món nou de sensacions, de pensar que la literatura pot ser molt més propera i interessant.
I sovint penso, si amb les poques estones que trobem per parlar, la Maite ha aconseguit això, què no haurà fet amb els nombrosos alumnes que ensenya!
Comencem amb la presentació de Violeta Malabar. Admirable el nom, oi? Saben d’on ve? Diu la llegenda que dos autors es trobaren a Madrid fent unes copes al vespre. Entre tots volien escriure un llibre i no sabien quin títol donar-li. Vet aquí, que decidiren posar un poema sobre la taula i amb els ulls closos, senyalar uns mots del poema. Saben quines paraules asenyalaren, Violeta Malabar. El color Violeta és de transició, un color no gaire definit entre el blau i algun més. Imaginin-se’l. Sembla un color de pau, tranquil•litat, de deixar córrer el temps. D’altra banda, el malabar, el joc, la festa, la gresca, el moviment…Quina combinació, oi?
Bé, comencem o acabem.
El lloc, el temps i la poetessa.
El lloc és aquest. Els jardins de la biblioteca de Vila-seca. Mirin, coma professor de secundària els he de confessar que tinc pànic a l’arribada del setembre. No per la feina, els alumnes, o els pares, que sovint són molt pijors, sinó pels ordinadors. Si es fixen i llegeixen la premsa, sembla que tot el món d’ensenyament rondarà el proper any envers aquestes màquines. Jo em pregunto, en un futur no gaire llunyà, on seran els llibres? Què en farem de les biblioteques? Què farem dels espais com aquest? Què bé que estem aquí, oi? Quina sort de tenir aquests sortidors d’aigua! Només cal tancar els ulls i deixar-se emportar pels somnis i inventar-se i retrobar-se lluny, en altre lloc o instant. La gespa, l’olivera, l’edifici…..permete’m Maite que et feliciti per l’encert de l’indret de la presentació d’aquest llibre. No ho oblideu mai, les biblioteques, juntament amb les universitat, són els veritables temples del saber. No els deixeu marxar mai, ni substituir-los, perquè sinó, en què ens haurem convertit?
El temps. Un dijous, al vespre, i a les darreries del mes de juliol! I aquí hi som tots! Bé, els que hi som! I què en fem dels que no hi són? No ho sabien, no han pogut venir, feien algun partit, no han volgut venir? No passa res, perquè gràcies als poemes de la Maite sempre serem aquí. Gràcies a la poesia i la literatura, adquirirem l’eternitat. I passaran els dies, els mesos, els anys, Cauran les fulles dels arbres, canviaran els carrers, però nosaltres, seguirem aquí. Uns drets, altres asseguts. Gràcies a tu, Maite, i a la teva obra, les nostres ombres romandran presents als jardins de la biblioteca. Només en aquesta hora es podia celebrar un acte com aquest. En aquesta hora i en aquest lloc. O és que voldríeu que ens trobéssim a la platja al migdia? I per què no? Proposeu-ho i serem més, molts més, però i la serenor del moment!!!!!
Amigues i amics, el temps és important, necessari, tant que sense ell no podríem gaudir de l’obra que avui presentem. Tant que sense ell no tindríem aquest llibret a les nostres mans.
I començo a acabar. La poetessa. D’Alacant, Madrid, Sudamèrica-, Estats Units, Vila-seca…..quin munt d’indrets que has aconseguir unir. I quanta gent tant diferent! Quin esforç! Quina il•lusió! Tot això per presentar-nos el teu nou fillet! Et crec, fer un llibre és com tenir un fill. La barreja de sensacions que es junten al cervell i flueixen envers el sistema nerviós fins les mans, i d’aquestes al paper, sigui quin sigu el mitjà, és comparable, en certa manera al part. I avui, ja veus, la festa del nen, presentem-lo en societat, que el coneguin i en gaudeixin.
Ja fa uns quants anys que ens coneixem amb la Maite Bravo. Parlem, intentem trobar espais i temps de trobada però tenim un nexe comú i és el tema principal, i gairebé únic de les nostres trobades: La Cultura. Això és el que ets, Cultura. I saps, tenim la sort de tindre’t entre nosaltres, a la nostra vila, perquè transmets no sols els coneixements, sinó la manera de crear poesia i escrits als teus alumnes.
Un dels mitjans més revolucionaris que hi ha en aquest moments dins el camp de la comunicació són les xarxes socials. Jo només estic en una. I saben quina foto de perfil i tinc? Una en la que apareixo, vestit de medieval, al costat d’una dona fantàstica, alegre, somrient, que sembla importada de l’època fosca a l’actual: Ella és la Maite. Sempre mantindré en el record la imatge de la Maite oferint allò que més s’estima, els llibres, la seva pròpia cultura, en una paradeta al Carrer Major. Però ella ens supera en moltes coses, i al costat de la cultura, ens presenta estranyes passions que li permeten acariciar el futur i veure allà on molts no hi arribem.
Amigues i amics, l’obra de la Maite i de l’Alejandro és enorme. No de volum, sinó de contingut. Com poden gosar dir que algú no es mereix sols el caragol de mar, sinó que cal donar-li tot el mar sencer? Quina sort la de l’estimada, a qui la parella li vol fer acostar el cel perquè toqui i trii l’estel que més li agradi! Qui gosa a dir que els seus llavis són l’opi que donarà a l’estimat per tenir-lo enganxat fins l’eternitat?
I què és l’eternitat? És el pas continu del temps, sense notar-lo, però avançant, amb algun sotrac, i moviment inesperat. És com aquell color que canvia lentament, difús, però divertit. És, sens dubte, violeta malabar
Realment he de dir que m’és un gran plaer ser avui amb vosaltres. Em toca presentar un llibre, quins nervis! I de poemes, potser una mica més difícil. Sort, i ho dic amb convenciment, de l’autora. Tots tenim en el record quan de joves ens feien llegir uns poemes antics, que gairebé no enteníem, però que s’havien d’aprendre per l’orgull nacional, fos quina fos la nació. Del XIV al XIX, i vinga a llegir, comptar mètriques, buscar al diccionari… Per això, la poesia s’esdevenia quelcom semiocult, amagat, difícil d’entendre i amb pocs seguidors. He de reconèixer que fou la Maite Bravo, ja fa temps, que em presentà altre tipus de poesia. Una poesia d’alt nivell que es podia comprendre amb la lectura i que versava dels mateixos temes i aspectes que la tradicional. Això em féu obrir tot un món nou de sensacions, de pensar que la literatura pot ser molt més propera i interessant.
I sovint penso, si amb les poques estones que trobem per parlar, la Maite ha aconseguit això, què no haurà fet amb els nombrosos alumnes que ensenya!
Comencem amb la presentació de Violeta Malabar. Admirable el nom, oi? Saben d’on ve? Diu la llegenda que dos autors es trobaren a Madrid fent unes copes al vespre. Entre tots volien escriure un llibre i no sabien quin títol donar-li. Vet aquí, que decidiren posar un poema sobre la taula i amb els ulls closos, senyalar uns mots del poema. Saben quines paraules asenyalaren, Violeta Malabar. El color Violeta és de transició, un color no gaire definit entre el blau i algun més. Imaginin-se’l. Sembla un color de pau, tranquil•litat, de deixar córrer el temps. D’altra banda, el malabar, el joc, la festa, la gresca, el moviment…Quina combinació, oi?
Bé, comencem o acabem.
El lloc, el temps i la poetessa.
El lloc és aquest. Els jardins de la biblioteca de Vila-seca. Mirin, coma professor de secundària els he de confessar que tinc pànic a l’arribada del setembre. No per la feina, els alumnes, o els pares, que sovint són molt pijors, sinó pels ordinadors. Si es fixen i llegeixen la premsa, sembla que tot el món d’ensenyament rondarà el proper any envers aquestes màquines. Jo em pregunto, en un futur no gaire llunyà, on seran els llibres? Què en farem de les biblioteques? Què farem dels espais com aquest? Què bé que estem aquí, oi? Quina sort de tenir aquests sortidors d’aigua! Només cal tancar els ulls i deixar-se emportar pels somnis i inventar-se i retrobar-se lluny, en altre lloc o instant. La gespa, l’olivera, l’edifici…..permete’m Maite que et feliciti per l’encert de l’indret de la presentació d’aquest llibre. No ho oblideu mai, les biblioteques, juntament amb les universitat, són els veritables temples del saber. No els deixeu marxar mai, ni substituir-los, perquè sinó, en què ens haurem convertit?
El temps. Un dijous, al vespre, i a les darreries del mes de juliol! I aquí hi som tots! Bé, els que hi som! I què en fem dels que no hi són? No ho sabien, no han pogut venir, feien algun partit, no han volgut venir? No passa res, perquè gràcies als poemes de la Maite sempre serem aquí. Gràcies a la poesia i la literatura, adquirirem l’eternitat. I passaran els dies, els mesos, els anys, Cauran les fulles dels arbres, canviaran els carrers, però nosaltres, seguirem aquí. Uns drets, altres asseguts. Gràcies a tu, Maite, i a la teva obra, les nostres ombres romandran presents als jardins de la biblioteca. Només en aquesta hora es podia celebrar un acte com aquest. En aquesta hora i en aquest lloc. O és que voldríeu que ens trobéssim a la platja al migdia? I per què no? Proposeu-ho i serem més, molts més, però i la serenor del moment!!!!!
Amigues i amics, el temps és important, necessari, tant que sense ell no podríem gaudir de l’obra que avui presentem. Tant que sense ell no tindríem aquest llibret a les nostres mans.
I començo a acabar. La poetessa. D’Alacant, Madrid, Sudamèrica-, Estats Units, Vila-seca…..quin munt d’indrets que has aconseguir unir. I quanta gent tant diferent! Quin esforç! Quina il•lusió! Tot això per presentar-nos el teu nou fillet! Et crec, fer un llibre és com tenir un fill. La barreja de sensacions que es junten al cervell i flueixen envers el sistema nerviós fins les mans, i d’aquestes al paper, sigui quin sigu el mitjà, és comparable, en certa manera al part. I avui, ja veus, la festa del nen, presentem-lo en societat, que el coneguin i en gaudeixin.
Ja fa uns quants anys que ens coneixem amb la Maite Bravo. Parlem, intentem trobar espais i temps de trobada però tenim un nexe comú i és el tema principal, i gairebé únic de les nostres trobades: La Cultura. Això és el que ets, Cultura. I saps, tenim la sort de tindre’t entre nosaltres, a la nostra vila, perquè transmets no sols els coneixements, sinó la manera de crear poesia i escrits als teus alumnes.
Un dels mitjans més revolucionaris que hi ha en aquest moments dins el camp de la comunicació són les xarxes socials. Jo només estic en una. I saben quina foto de perfil i tinc? Una en la que apareixo, vestit de medieval, al costat d’una dona fantàstica, alegre, somrient, que sembla importada de l’època fosca a l’actual: Ella és la Maite. Sempre mantindré en el record la imatge de la Maite oferint allò que més s’estima, els llibres, la seva pròpia cultura, en una paradeta al Carrer Major. Però ella ens supera en moltes coses, i al costat de la cultura, ens presenta estranyes passions que li permeten acariciar el futur i veure allà on molts no hi arribem.
Amigues i amics, l’obra de la Maite i de l’Alejandro és enorme. No de volum, sinó de contingut. Com poden gosar dir que algú no es mereix sols el caragol de mar, sinó que cal donar-li tot el mar sencer? Quina sort la de l’estimada, a qui la parella li vol fer acostar el cel perquè toqui i trii l’estel que més li agradi! Qui gosa a dir que els seus llavis són l’opi que donarà a l’estimat per tenir-lo enganxat fins l’eternitat?
I què és l’eternitat? És el pas continu del temps, sense notar-lo, però avançant, amb algun sotrac, i moviment inesperat. És com aquell color que canvia lentament, difús, però divertit. És, sens dubte, violeta malabar
Bon dia!
Aquesta és una nova aventura que engego a les 5.42h del matí per manca de son. No sé si podré aportar gaire informació ni coses noves als meus seguidors, però intentaré comentar una notícia cada dia. Amb el vostre permís, començaré a fer-ho a finals de mes, un cop torni del viatge a Polònia.
Gràcies a totes i a tots!
Gràcies a totes i a tots!
Suscribirse a:
Entradas (Atom)