Presentació del llibre Violeta Malabar, de Maite Bravo i Alejandro Gómez

Bona nit a totes i a tots,

Realment he de dir que m’és un gran plaer ser avui amb vosaltres. Em toca presentar un llibre, quins nervis! I de poemes, potser una mica més difícil. Sort, i ho dic amb convenciment, de l’autora. Tots tenim en el record quan de joves ens feien llegir uns poemes antics, que gairebé no enteníem, però que s’havien d’aprendre per l’orgull nacional, fos quina fos la nació. Del XIV al XIX, i vinga a llegir, comptar mètriques, buscar al diccionari… Per això, la poesia s’esdevenia quelcom semiocult, amagat, difícil d’entendre i amb pocs seguidors. He de reconèixer que fou la Maite Bravo, ja fa temps, que em presentà altre tipus de poesia. Una poesia d’alt nivell que es podia comprendre amb la lectura i que versava dels mateixos temes i aspectes que la tradicional. Això em féu obrir tot un món nou de sensacions, de pensar que la literatura pot ser molt més propera i interessant.
I sovint penso, si amb les poques estones que trobem per parlar, la Maite ha aconseguit això, què no haurà fet amb els nombrosos alumnes que ensenya!

Comencem amb la presentació de Violeta Malabar. Admirable el nom, oi? Saben d’on ve? Diu la llegenda que dos autors es trobaren a Madrid fent unes copes al vespre. Entre tots volien escriure un llibre i no sabien quin títol donar-li. Vet aquí, que decidiren posar un poema sobre la taula i amb els ulls closos, senyalar uns mots del poema. Saben quines paraules asenyalaren, Violeta Malabar. El color Violeta és de transició, un color no gaire definit entre el blau i algun més. Imaginin-se’l. Sembla un color de pau, tranquil•litat, de deixar córrer el temps. D’altra banda, el malabar, el joc, la festa, la gresca, el moviment…Quina combinació, oi?

Bé, comencem o acabem.

El lloc, el temps i la poetessa.

El lloc és aquest. Els jardins de la biblioteca de Vila-seca. Mirin, coma professor de secundària els he de confessar que tinc pànic a l’arribada del setembre. No per la feina, els alumnes, o els pares, que sovint són molt pijors, sinó pels ordinadors. Si es fixen i llegeixen la premsa, sembla que tot el món d’ensenyament rondarà el proper any envers aquestes màquines. Jo em pregunto, en un futur no gaire llunyà, on seran els llibres? Què en farem de les biblioteques? Què farem dels espais com aquest? Què bé que estem aquí, oi? Quina sort de tenir aquests sortidors d’aigua! Només cal tancar els ulls i deixar-se emportar pels somnis i inventar-se i retrobar-se lluny, en altre lloc o instant. La gespa, l’olivera, l’edifici…..permete’m Maite que et feliciti per l’encert de l’indret de la presentació d’aquest llibre. No ho oblideu mai, les biblioteques, juntament amb les universitat, són els veritables temples del saber. No els deixeu marxar mai, ni substituir-los, perquè sinó, en què ens haurem convertit?

El temps. Un dijous, al vespre, i a les darreries del mes de juliol! I aquí hi som tots! Bé, els que hi som! I què en fem dels que no hi són? No ho sabien, no han pogut venir, feien algun partit, no han volgut venir? No passa res, perquè gràcies als poemes de la Maite sempre serem aquí. Gràcies a la poesia i la literatura, adquirirem l’eternitat. I passaran els dies, els mesos, els anys, Cauran les fulles dels arbres, canviaran els carrers, però nosaltres, seguirem aquí. Uns drets, altres asseguts. Gràcies a tu, Maite, i a la teva obra, les nostres ombres romandran presents als jardins de la biblioteca. Només en aquesta hora es podia celebrar un acte com aquest. En aquesta hora i en aquest lloc. O és que voldríeu que ens trobéssim a la platja al migdia? I per què no? Proposeu-ho i serem més, molts més, però i la serenor del moment!!!!!
Amigues i amics, el temps és important, necessari, tant que sense ell no podríem gaudir de l’obra que avui presentem. Tant que sense ell no tindríem aquest llibret a les nostres mans.

I començo a acabar. La poetessa. D’Alacant, Madrid, Sudamèrica-, Estats Units, Vila-seca…..quin munt d’indrets que has aconseguir unir. I quanta gent tant diferent! Quin esforç! Quina il•lusió! Tot això per presentar-nos el teu nou fillet! Et crec, fer un llibre és com tenir un fill. La barreja de sensacions que es junten al cervell i flueixen envers el sistema nerviós fins les mans, i d’aquestes al paper, sigui quin sigu el mitjà, és comparable, en certa manera al part. I avui, ja veus, la festa del nen, presentem-lo en societat, que el coneguin i en gaudeixin.
Ja fa uns quants anys que ens coneixem amb la Maite Bravo. Parlem, intentem trobar espais i temps de trobada però tenim un nexe comú i és el tema principal, i gairebé únic de les nostres trobades: La Cultura. Això és el que ets, Cultura. I saps, tenim la sort de tindre’t entre nosaltres, a la nostra vila, perquè transmets no sols els coneixements, sinó la manera de crear poesia i escrits als teus alumnes.
Un dels mitjans més revolucionaris que hi ha en aquest moments dins el camp de la comunicació són les xarxes socials. Jo només estic en una. I saben quina foto de perfil i tinc? Una en la que apareixo, vestit de medieval, al costat d’una dona fantàstica, alegre, somrient, que sembla importada de l’època fosca a l’actual: Ella és la Maite. Sempre mantindré en el record la imatge de la Maite oferint allò que més s’estima, els llibres, la seva pròpia cultura, en una paradeta al Carrer Major. Però ella ens supera en moltes coses, i al costat de la cultura, ens presenta estranyes passions que li permeten acariciar el futur i veure allà on molts no hi arribem.

Amigues i amics, l’obra de la Maite i de l’Alejandro és enorme. No de volum, sinó de contingut. Com poden gosar dir que algú no es mereix sols el caragol de mar, sinó que cal donar-li tot el mar sencer? Quina sort la de l’estimada, a qui la parella li vol fer acostar el cel perquè toqui i trii l’estel que més li agradi! Qui gosa a dir que els seus llavis són l’opi que donarà a l’estimat per tenir-lo enganxat fins l’eternitat?

I què és l’eternitat? És el pas continu del temps, sense notar-lo, però avançant, amb algun sotrac, i moviment inesperat. És com aquell color que canvia lentament, difús, però divertit. És, sens dubte, violeta malabar