Què ens ha passat? Anem d'unes bandes a d'altres? Tant de mal ha fet la religió al nostre país?
Potser sí, potser no. Uns afirmen que hi ha molts casos d'abusos, d'excès de poder per part de les jerarquies, de persecució, amiguisme amb el franquisme..... D'altres, ens recorden la importància en la cultura catalana, l'enorme acció social, ensenyament....
D'entre tots, em quedo amb una mica de tot. Realment, d'una manera trista la jerarquia catòlica es va juntar i va fer seguidisme del règim franquista durant 40 anys. Realment n'hi hagué d'abusos i excés de poder però crec que no ens podem tancar en la part negativa del tema. Si hi ha hagut abusos i atacs, doncs que rebin el que vulguin, però cal pensar en el total.
La nostra cultura, sigui catalana, espanyola o europea prové i beu de la font del cristianisme. Sí que hi ha un gran substrat clàssic i altres influències, però la cristiana, considero, és la més important. Festes, noms de carrers, d'indrets i pobles, tradicions de l'any, provenen de la tradició que la religió majoritària durant segles va anar deixant entre la societat. Ai d'aquests que neguen tota influència en l'actualitat! En quin món viuran! N'hauran de crear un de nou? És aquesta la causa de la proliferació de baptismes, casaments i enterraments laics? per què no canvien els noms? Volem abandonar però no podem perquè no sabem fins on podem arribar.
Realment la importància de la tradició i l'Església en el món occidental ha estat enorme. Els grans scriptoria dels monestirs van permetre salvaguardar la tradició clàssica i les biblioteques monacals foren les úniques existents durant l'Edat Mitjana fins ben entrada la moderna. Sí que se'n prohibiren molts de llibres però se'n copiaren molts i es van guardar gràcies al zel de monjos com els de Poblet, ben propers a nosaltres.
D'altra banda, fins fa uns 30 anys no hi hagué altra acció social que la que organitzava l'Església. Aquest és un fet incontestable. Hospicis, cases d'acollida, menjadors socials, tots depenien d'aquesta institució. Ja ningú se'n recorda? Crec que la societat en general i la classe política, que tan aviat obliden, ho hem de recordar.
Finalment, en ensenyament també la tasca eclesiàstica ha estat important. Molta gent enviava els seus fills a col·legis religiosos, dels que sempre es diu que en sortien amb un bon nivell. Sí que també es diu que hi havia un barrot ben gros, però també la docència donada ha estat agraïda molt sovint per antics alumnes.
Amigues i amics, parlar és gratuït, però cal mesurar bé les paraules, no cremar tot i veure que entre l'herba sempre hi ha algun fruit amagat.
martes, 26 de octubre de 2010
jueves, 14 de octubre de 2010
Aïllament
Heu anat darrerament d'escursió amb alumnes, fills o amics?
Fins fa 3 anys havia perdut el contacte amb els viatges d'adolescents en bus. Encara recordava les baralles per posar el cd o la música d'un o altre. Sempre hi havia qui tenia més força o era més persuassiu i ens acabava imposant la seva música, que sovint, no era la més desitjada per la majoria dels oïents.
Però tot i les discussions, els viatges s'esdevenien un element socialitzant de primer ordre durant els quals parlàvem i discutíem o arribàvem a incipients pactes.
Tot això ha canviat radicalment en els darrers temps. Els cascos, ipods, mp3, mp4, mòbils, etc... ens han fet tancar-nos en el nostre propi món amb la nostra pròpia música.
Com ha canviat tot?
Ara, cadascú es conecta els seus auriculars i es posa la seva música. Podem arribar a estar fins a 4 hores sols, sense parlar amb ningú, tancats dins del nostre món.
Ja no discutim ni negociem. No ens fa falta perquè dins la nostra bombolla ho tenim tot.
Realment em preocupa aquest aïllament. Forma part de l'aïllament general en el que vivim i del que gaudim, que provoca que cada cop la gent participi menys de la vida social local i que les entitats s'estiguin buidant de membres.
Tot està per fer, només cal reflexionar.
Fins fa 3 anys havia perdut el contacte amb els viatges d'adolescents en bus. Encara recordava les baralles per posar el cd o la música d'un o altre. Sempre hi havia qui tenia més força o era més persuassiu i ens acabava imposant la seva música, que sovint, no era la més desitjada per la majoria dels oïents.
Però tot i les discussions, els viatges s'esdevenien un element socialitzant de primer ordre durant els quals parlàvem i discutíem o arribàvem a incipients pactes.
Tot això ha canviat radicalment en els darrers temps. Els cascos, ipods, mp3, mp4, mòbils, etc... ens han fet tancar-nos en el nostre propi món amb la nostra pròpia música.
Com ha canviat tot?
Ara, cadascú es conecta els seus auriculars i es posa la seva música. Podem arribar a estar fins a 4 hores sols, sense parlar amb ningú, tancats dins del nostre món.
Ja no discutim ni negociem. No ens fa falta perquè dins la nostra bombolla ho tenim tot.
Realment em preocupa aquest aïllament. Forma part de l'aïllament general en el que vivim i del que gaudim, que provoca que cada cop la gent participi menys de la vida social local i que les entitats s'estiguin buidant de membres.
Tot està per fer, només cal reflexionar.
domingo, 10 de octubre de 2010
Cultua tradicional i popular
Ja fa uns quants anys que em moc per diverses entitats culturals municipals i crec que allò que estic disposat a explicar-vos, té el fonament del coneixement de la realitat.
Un país sense tradicions no és país. Un país que oblida la seva dansa, cançó, festes tradicionals, gegants, diables està condemnat a desaparèixer. Per què? doncs perquè perd la seva memòria i pot arribar venent-se al millor postor.
Els diables representen les tradicionals forces malèfiques, d'origen cristià o anterior, que celebren les seves festes a l'estil aquelarre. Els gegants representen aquells personatges estimats o parodiats de les viles o del conjunt del país. Les cançons tradicionals repassen la història, tradició o les estones que els nostres avis passaven a la vora de la llar de foc. Finalment, les danses són les dels avis, o més antigues encara.
Tot aquest impressionant bagatge cultural tradicional ha de tenir continuïtat i suport incondicional de l'administració. En cas de no fer-ho, reconeguem-ho, està condemnat al fracàs.
I l'escola? Per què no impulsa, encara més, el coneixement d'aquestes realitats? No oblidem que són una impressionant eina integradora dels nouvinguts a les nostres aules. Explicar el perquè de les danses o dels gegants ens porta a explicar el perquè dels nostres orígens com a nació.
La sardana, la jota de l'Ebre, el ball de bastons, haurien de ser d'ensenyament obligat a les nostres aules pels més petits. No sols aporten sentit rítmic, sinó també ajuden a comptar, sociabilitzar-nos, i en certa mesura, a fer esport.
D'altra banda la festa major, les diverses festes de l'any haurien de ser tractades en les aules per fer-les més viscudes per la nostra canalla. I no oblidem que allà on van els nens hi van els pares i els avis.
Amigues i amics, és bo participar de la multitud d'activitats esportives a les que apuntem els nostres infants, però no abandoneu les tradicionals i les culturals. És un bé per ells, per nosaltres i per tot el país.
Un país sense tradicions no és país. Un país que oblida la seva dansa, cançó, festes tradicionals, gegants, diables està condemnat a desaparèixer. Per què? doncs perquè perd la seva memòria i pot arribar venent-se al millor postor.
Els diables representen les tradicionals forces malèfiques, d'origen cristià o anterior, que celebren les seves festes a l'estil aquelarre. Els gegants representen aquells personatges estimats o parodiats de les viles o del conjunt del país. Les cançons tradicionals repassen la història, tradició o les estones que els nostres avis passaven a la vora de la llar de foc. Finalment, les danses són les dels avis, o més antigues encara.
Tot aquest impressionant bagatge cultural tradicional ha de tenir continuïtat i suport incondicional de l'administració. En cas de no fer-ho, reconeguem-ho, està condemnat al fracàs.
I l'escola? Per què no impulsa, encara més, el coneixement d'aquestes realitats? No oblidem que són una impressionant eina integradora dels nouvinguts a les nostres aules. Explicar el perquè de les danses o dels gegants ens porta a explicar el perquè dels nostres orígens com a nació.
La sardana, la jota de l'Ebre, el ball de bastons, haurien de ser d'ensenyament obligat a les nostres aules pels més petits. No sols aporten sentit rítmic, sinó també ajuden a comptar, sociabilitzar-nos, i en certa mesura, a fer esport.
D'altra banda la festa major, les diverses festes de l'any haurien de ser tractades en les aules per fer-les més viscudes per la nostra canalla. I no oblidem que allà on van els nens hi van els pares i els avis.
Amigues i amics, és bo participar de la multitud d'activitats esportives a les que apuntem els nostres infants, però no abandoneu les tradicionals i les culturals. És un bé per ells, per nosaltres i per tot el país.
jueves, 7 de octubre de 2010
Parar i Pensar
Aquesta és una reflexió al voltant d'una classe de psicologia de la religió a la que vaig tenir el plaer d'assistir ahir a l'Institut de Ciències religioses Sant Fructuós.
Sens dubte, la nostra vida té com a companys la velocitat, l'estrès i l'activitat contínua. Tot ens empeny a treballar sense parar per guanyar més diners o per poder mantenir allò que tenim. D'altra banda, els nens i els joves els apuntem a tot tipus d'activitat que els manté les tardes i els cap de setmana molt ocupats.
PARAR I PENSAR
Això és el que hem de fer de tant en tant. Quant de temps fa que no parem i ens posem a pensar sobre el que ens envolta i més important, sobre nosaltres? No tenim temps! Ens dediquem a nosaltres, als altres, a tot, però tenim certa por a posar-nos una estona davant del mirall a pensar sobre com ens va tot!
On està la reflexió d'un mateix? L'hem abandonat? Personalment crec que sí. I hi hauríem de tornar, perquè sinó, no sé ben bé cap on ens dirigim. La televisió, la música forta, la ràdio, tot ens allunya del silenci. Per què? Tenim por d'escoltar-nos nosaltres mateixos? Potser sí.
Crec, sincerament, que hauríem d'iniciar un altre tipus de vida. Ens hem d'escoltar per poder-nos projectar, el millor possible, envers fora. Si no, no deixem de ser una massa que escolta sense gaire crítica les informacions que ens bombardegen sovint.
La meditació, la pregària i l'autoreflexió haurien de formar part del nostre currículum escolar? Per què no? Diguem-li com vulguem, no sigui que ferim sensibilitats, hem d'acostumar els nostres joves a trobar una estona per ells mateixos i a reflexionar sobre la vida que portem.
Ahir m'intentava proposar una estona de reflexió però reconec que és difícil. M'hauré d'esforçar més, però estic decidit a trobar-la. Aquesta crec que ha de ser l'actitud que ens ha de portar a canviar el món!
Sens dubte, la nostra vida té com a companys la velocitat, l'estrès i l'activitat contínua. Tot ens empeny a treballar sense parar per guanyar més diners o per poder mantenir allò que tenim. D'altra banda, els nens i els joves els apuntem a tot tipus d'activitat que els manté les tardes i els cap de setmana molt ocupats.
PARAR I PENSAR
Això és el que hem de fer de tant en tant. Quant de temps fa que no parem i ens posem a pensar sobre el que ens envolta i més important, sobre nosaltres? No tenim temps! Ens dediquem a nosaltres, als altres, a tot, però tenim certa por a posar-nos una estona davant del mirall a pensar sobre com ens va tot!
On està la reflexió d'un mateix? L'hem abandonat? Personalment crec que sí. I hi hauríem de tornar, perquè sinó, no sé ben bé cap on ens dirigim. La televisió, la música forta, la ràdio, tot ens allunya del silenci. Per què? Tenim por d'escoltar-nos nosaltres mateixos? Potser sí.
Crec, sincerament, que hauríem d'iniciar un altre tipus de vida. Ens hem d'escoltar per poder-nos projectar, el millor possible, envers fora. Si no, no deixem de ser una massa que escolta sense gaire crítica les informacions que ens bombardegen sovint.
La meditació, la pregària i l'autoreflexió haurien de formar part del nostre currículum escolar? Per què no? Diguem-li com vulguem, no sigui que ferim sensibilitats, hem d'acostumar els nostres joves a trobar una estona per ells mateixos i a reflexionar sobre la vida que portem.
Ahir m'intentava proposar una estona de reflexió però reconec que és difícil. M'hauré d'esforçar més, però estic decidit a trobar-la. Aquesta crec que ha de ser l'actitud que ens ha de portar a canviar el món!
lunes, 4 de octubre de 2010
ATUR
Avui han tornat a sortir les dades de l'atur mensuals. Com és habitual, el mes de setembre torna a donar-nos resultats poc agradables. És el final de la campanya d'estiu i els acomiadaments al sector terciari són normals.
Però`, personalment, el que em preocupa és que no s'està creant ocupació en els altres sectors, especialment, en números significatius. Tornem a ser el país de sol i platja dels anys 60? Hem tornat al Desarrollismo? És que sense la construcció no ens en sabem sortir?
Sempre ho explico als alumnes: el gran desastre del nostre país és que no tenim grans empreses que puguin crear treball i que es dediquin a l'exportació. Són molt poques les grans empreses de capital nacional ocupin molta gent i això ho acabem pagant en temps de crisi, quan les grans empreses internacionals recuperen els seus diners per invertir-los als seus propis països. Les nacions nòrdiques s'han dedicat i invertit a la telefonia mòbil i ordinadors.
D'aaltra banda tenim la petita empresa i comerços familiars. Aquest tipus d'empresa ha anat contractant molta gent els darrers anys. Han esdevingut un impuls molt important per l'economia local i nacional. Ara, amb la crisi econòmica i bancària, són els que han rebut l'estocada més grossa. Molts tanquen i de 5 en 5 o més, van acomiadant els seus treballadors. El problema serà on aniran a treballar després!
Finalment els autònoms. Després de 6 anys de pagar els meus autònoms, veig que els diners els he perdut totalment! Què serà dels milers d'autònoms que tanquen persianes? No els queden diners per després?
Amics lectors, la situació és prou complicada. Hem de buscar nous sectors, nous recursos i noves il·lusions per seguir endavant!
Però`, personalment, el que em preocupa és que no s'està creant ocupació en els altres sectors, especialment, en números significatius. Tornem a ser el país de sol i platja dels anys 60? Hem tornat al Desarrollismo? És que sense la construcció no ens en sabem sortir?
Sempre ho explico als alumnes: el gran desastre del nostre país és que no tenim grans empreses que puguin crear treball i que es dediquin a l'exportació. Són molt poques les grans empreses de capital nacional ocupin molta gent i això ho acabem pagant en temps de crisi, quan les grans empreses internacionals recuperen els seus diners per invertir-los als seus propis països. Les nacions nòrdiques s'han dedicat i invertit a la telefonia mòbil i ordinadors.
D'aaltra banda tenim la petita empresa i comerços familiars. Aquest tipus d'empresa ha anat contractant molta gent els darrers anys. Han esdevingut un impuls molt important per l'economia local i nacional. Ara, amb la crisi econòmica i bancària, són els que han rebut l'estocada més grossa. Molts tanquen i de 5 en 5 o més, van acomiadant els seus treballadors. El problema serà on aniran a treballar després!
Finalment els autònoms. Després de 6 anys de pagar els meus autònoms, veig que els diners els he perdut totalment! Què serà dels milers d'autònoms que tanquen persianes? No els queden diners per després?
Amics lectors, la situació és prou complicada. Hem de buscar nous sectors, nous recursos i noves il·lusions per seguir endavant!
sábado, 2 de octubre de 2010
Un nou Curs de Cataquesi
Després de molts anys iniciem un nou curs de postconfirmació a la Parròquia de Sant Esteve de Vila-seca. És un repte prou important i engrescador. És difícil trobar joves que vulguin participar en aspectes de la parròquia i que encara sentin, d'una manera o altra, la crida de Déu. Potser si els preguntéssim per aquesta crida ens dirien que no saben el que és, però només el fet de voler col·laborar en diverses activitats parroquials ja ens indica que l'han sentit.
Quan preparàvem la sessió d'ahir ens imaginàvem l'assistència de sis o set joves, però la realitat va superar en escreix les perspectives: Una vintena de joves de més de 15 anys!
Sens dubte serà un curs diferent. La presència del Sant Pare a Barcelona al mes de novembre i a Madrid a l'agost marcarà el devenir d'aquestes jornades. D'altra banda, l'organització del sopar la fam i diverses campanyes en col·laboració amb Càritas ens faran veure l'acció social més propera de l'Església.
I un punt nou, que és un repte, no sols pels joves, sinó també per tots: el silenci i la revisió de vida. El dia dia atrafegat no ens permet escoltar-nos ni a nosaltres mateixos ni els que ens envolten. No parlo d'escoltar paraules, sinó allò que aquestes ens volen transmetre: sentiments, aficions, il·lusions o tristeses. Hem d'aprendre a escoltar en el silenci els nostres propis projectes, desitjos o pensaments més íntims. Cal que ens trobem nosaltres mateixos i, potser, en aquestes jornades que preparem, n'establirem una iniciació.
Un nou curs, nous projectes, nous nois i noies, però amb la continuïtat del Crist que ens guia i ens ha de portar a esdevenir, a poc a poc, en bones persones portadores de la llum de la veritat.
Quan preparàvem la sessió d'ahir ens imaginàvem l'assistència de sis o set joves, però la realitat va superar en escreix les perspectives: Una vintena de joves de més de 15 anys!
Sens dubte serà un curs diferent. La presència del Sant Pare a Barcelona al mes de novembre i a Madrid a l'agost marcarà el devenir d'aquestes jornades. D'altra banda, l'organització del sopar la fam i diverses campanyes en col·laboració amb Càritas ens faran veure l'acció social més propera de l'Església.
I un punt nou, que és un repte, no sols pels joves, sinó també per tots: el silenci i la revisió de vida. El dia dia atrafegat no ens permet escoltar-nos ni a nosaltres mateixos ni els que ens envolten. No parlo d'escoltar paraules, sinó allò que aquestes ens volen transmetre: sentiments, aficions, il·lusions o tristeses. Hem d'aprendre a escoltar en el silenci els nostres propis projectes, desitjos o pensaments més íntims. Cal que ens trobem nosaltres mateixos i, potser, en aquestes jornades que preparem, n'establirem una iniciació.
Un nou curs, nous projectes, nous nois i noies, però amb la continuïtat del Crist que ens guia i ens ha de portar a esdevenir, a poc a poc, en bones persones portadores de la llum de la veritat.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)