Aquest curs por passar a la història per molts aspectes, però en voldria destacar un: la implantació dels ordinadors personals a classe i les pantalles digitals.
He de confessar que mai he estat un entusiasta de les noves tecnologies a l'aula perquè sempre he pensat que el nostre sistema, sigui de l'àmbit que sigui, era millor. Potser em mirava aquest tema amb excessius prejudicis i no li volia donar ni tan sols una oportunitat.
Ara, després d'uns pocs dies de prova, considero que he de començar a canviar la meva postura. Realment, quan el sistema funciona (de tant en tant quan tot està connectat, el pc arrenca, els cables estan endollats....) la classe canvia radicalment. No expliquem sols teoria sinó que els nostres alumnes poden veure vídeos, escoltar música i fer activitats interactives en aquell mateix moment. És una revolució!!! Ho és, a més, podem enviar-nos missatges i la feina feta a casa. Tot genial!
Però compte! No ens deixem emportar per la fascinació. També estem tots més controlats, els alumnes i els mateixos professors. A través de les diverses plataformes, nosaltres controlem la feina feta pels nostres alumnes i algú, algun dia (si no ho fan ara) podran controlar la nostra feina des dels despatxos.
També és veritat que podem caure en l'abandó total de l'escriptura manual. Hem de deixar a banda el llapis i paper? Crec que no. Què en farem de l'ortografia? Dependrem, encara més dels correctors dels processadors de textos? I el càlcul? Ens basarem en la calculadora i l'excel?
Espero que no.
Hem de saber conjugar les noves tecnologies amb la classe tradicional, prou canviada i variada ja en els darrers anys. Els nostres alumnes no poden pensar en l'escola com en una gran pantalla d'imatges i sons. Som, abans de tot, persones humanes amb sentiments i grandeses i febleses. Els ordinadors i les tecnologies són eines, i ho han de seguir essent. De cap manera la tecnologia ens ha de suplir, sinó que ha d'estar al nostre servei per a fer-nos la vida més agradable.
És un curs diferent, amb altres eines, però la base, la pedra on s'aixeca l'edifici que és ensenyament, és la mateixa, els nois i les noies que venen a l'institut a aprendre i els professors que hem de transmetre els nostres coneixements.
jueves, 30 de septiembre de 2010
martes, 28 de septiembre de 2010
Vaga general?
Avui 29 de setembre, els sindicats han convocat vaga general a l'estat espanyol. Serà un dia de diferents mogudes, explicacions, manifestacions, notícies diverses i moltíssimes interpretacions. També serà el dia dels matemàtics ja que a partir de migdia ens envairan amb centenars d'estadístiques i números que dansen i ballen.
Però tot plegat és un enrenou prou important. D'una banda tenim uns sindicats que han rebut calerades enormes en els darrers anys i que s'han vist avocats a convocar una vaga en la que, personalment, dubto que hi creguin. Aquesta mobilització arriba tard, mal coordinada i condenada al fracàs. Sens dubte, un govern fort, ni molt menys el que tenim, no en tindria cap mena de por a causa de la desinformació general.
Crec, sincerament, que les bases dels sindicats han respost amb la militància que els correspon, amb la il·lusió i la integritat que caracteritza les bones persones que creiem en els projectes comuns.
Però hi ha quelcom que no entenc. Com pot ser que els drets obtinguts per tants milers de persones que moriren en defensa dels seus drets estiguin sent aturats i desapareguts? Com pot ser que si avui hagués volgut fer vaga m'haguessin tret al voltant de 100 euros? No és el meu dret? per què he de pagar? Com podria sobreviure si em descontessin 100 a mi, 100 a la dona, més els diners mensuals que ens treuen? Amigues i amics, la vaga d'avui té la seva importància, però són tants els punts que ens resten ganes d'anar-hi que no ho aconseguiran en la majoria dels casos.
Tot i això, ens hem de plantejar la resposta de la societat davant els moments actuals. On és la mobilització? On és la il·lusió col·lectiva? Cap a on hem d'anar? Ens hem d'empassar tot allò que ens facin i ens donin? Reflexione'm-hi i actuem!
Però tot plegat és un enrenou prou important. D'una banda tenim uns sindicats que han rebut calerades enormes en els darrers anys i que s'han vist avocats a convocar una vaga en la que, personalment, dubto que hi creguin. Aquesta mobilització arriba tard, mal coordinada i condenada al fracàs. Sens dubte, un govern fort, ni molt menys el que tenim, no en tindria cap mena de por a causa de la desinformació general.
Crec, sincerament, que les bases dels sindicats han respost amb la militància que els correspon, amb la il·lusió i la integritat que caracteritza les bones persones que creiem en els projectes comuns.
Però hi ha quelcom que no entenc. Com pot ser que els drets obtinguts per tants milers de persones que moriren en defensa dels seus drets estiguin sent aturats i desapareguts? Com pot ser que si avui hagués volgut fer vaga m'haguessin tret al voltant de 100 euros? No és el meu dret? per què he de pagar? Com podria sobreviure si em descontessin 100 a mi, 100 a la dona, més els diners mensuals que ens treuen? Amigues i amics, la vaga d'avui té la seva importància, però són tants els punts que ens resten ganes d'anar-hi que no ho aconseguiran en la majoria dels casos.
Tot i això, ens hem de plantejar la resposta de la societat davant els moments actuals. On és la mobilització? On és la il·lusió col·lectiva? Cap a on hem d'anar? Ens hem d'empassar tot allò que ens facin i ens donin? Reflexione'm-hi i actuem!
lunes, 27 de septiembre de 2010
Records de Polònia
Quins records tinc d'aquests 12 dies?
Molts, alegres, tristos, interessants.... Però el més important és el sentir-me com a casa. Envoltat d'amigues i amics, passejava pels carrers de Cracòvia i Varsòvia conversant en anglès i català com si fos a casa. Feia els cafès, bevia els tes, feia fotos, com si fos a casa. Tot i que em faltaven la Raquel, el Pau i la colla, m'han fet sentir com a casa.
I no és un simple compliment, sinó un sentiment. Una alegria que brolla de l'interior en pensar-hi, tot i que es pugui escapar alguna llagrimeta d'emoció o enyorança.
L'Agnes, la Renata, la Lidia i la Jadwiga hen esdevingut com a germanes grans en un país on l'amistat i la família són considerats dels principals valors. I al meu costat, la Mar. La companya alegre, divertida, amb la que he viscut la primera experiència de passar tants dies fora amb els alumnes.
Què en puc dir d'ells? Moltes coses. Però sobretot, gràcies. Gràcies a aquests nois he tingut l'oportunitat de viure una experiència irrepetible. Gràcies a ells he tingut l'oportunitat de conèixer la història i la realitat d'un país llunyà però amb el que compartim molts elements. Per exemple, quan coneixes la seva història, de derrota en derrota, et fa pensar, sovint, en la nostra. Un país que desapareix vora dos segles, que és important en el periode d'entreguerres, torna a caure en la desgràcia nazi i soviètica, i finalment, reapareix a finals dels 80 lliure del domini soviètic. Però és un país que té por del present i del futur, de fins on l'administració europea els tornarà a treure la llibertat i el poder del que ara gaudeixen.
Han estat dies de sol, calor, potser més per les begudes que per la realitat, però dies molt i molt intensos. Ara ens en queda el record, l'amistat, la il·lusió de tornar-nos a trobar i les ganes de continuar amb aquest projecte engrescador que és un Comenius.
Fins sempre, amics polonesos!
Molts, alegres, tristos, interessants.... Però el més important és el sentir-me com a casa. Envoltat d'amigues i amics, passejava pels carrers de Cracòvia i Varsòvia conversant en anglès i català com si fos a casa. Feia els cafès, bevia els tes, feia fotos, com si fos a casa. Tot i que em faltaven la Raquel, el Pau i la colla, m'han fet sentir com a casa.
I no és un simple compliment, sinó un sentiment. Una alegria que brolla de l'interior en pensar-hi, tot i que es pugui escapar alguna llagrimeta d'emoció o enyorança.
L'Agnes, la Renata, la Lidia i la Jadwiga hen esdevingut com a germanes grans en un país on l'amistat i la família són considerats dels principals valors. I al meu costat, la Mar. La companya alegre, divertida, amb la que he viscut la primera experiència de passar tants dies fora amb els alumnes.
Què en puc dir d'ells? Moltes coses. Però sobretot, gràcies. Gràcies a aquests nois he tingut l'oportunitat de viure una experiència irrepetible. Gràcies a ells he tingut l'oportunitat de conèixer la història i la realitat d'un país llunyà però amb el que compartim molts elements. Per exemple, quan coneixes la seva història, de derrota en derrota, et fa pensar, sovint, en la nostra. Un país que desapareix vora dos segles, que és important en el periode d'entreguerres, torna a caure en la desgràcia nazi i soviètica, i finalment, reapareix a finals dels 80 lliure del domini soviètic. Però és un país que té por del present i del futur, de fins on l'administració europea els tornarà a treure la llibertat i el poder del que ara gaudeixen.
Han estat dies de sol, calor, potser més per les begudes que per la realitat, però dies molt i molt intensos. Ara ens en queda el record, l'amistat, la il·lusió de tornar-nos a trobar i les ganes de continuar amb aquest projecte engrescador que és un Comenius.
Fins sempre, amics polonesos!
jueves, 16 de septiembre de 2010
Auschwick
Se'm va trencar el cor. Vaig callar, tancar els ulls i passejar per uns carrers que s'esdevenien irregulars i pesats. Era l'inici de la meva estada a una fàbrica o indústria totaslment diferent de les actuals, era la indústria de la mort.
Amigues i amics, ahir vaig veure l'horror en persona. Destrossat i amb llàgrimes als ulls vaig veure com l'home pot esdevenir, realment, un llop per l'home. Només em podria preguntar per què havia passat i com ningú ho havia aturat. Més d'1.300.000 persones mortes en aquell camp de concentració. I era el petit!!!! Unes càmeres de gas preparades per matar de 700 en 700! i ningú va poder fer res?
HORRORÓS
Sabeu, fins aquest moment, tot i haver estudiat el tema i haver-ne vist pel·lícules i documentals, mai havia vist els veritables rostres de la tragèdia. Allà hi són, les fotos d'homes, dones i nens! sí, sí, nens de dos anys i de més, però de dos, com el Pau! Qui voldria la mort dels nens? I ningú ni deia ni feia res! Els aliats n'estaven informats però posaven grans excuses per fer volar les càmeres i els crematoris! Només van intervenir en un tercer camp on hi havia una important producció que els podia fer perdre diners!
Aquí t'ensenyen un per un els barracons del camp, on hi vivien fins a 1000 persones! No eren persones, els tractaven com animals, marcats i si calia, els mataven per fer lloc. Trens sencers arribaven des de qualsevol punt del continent cap a Auschwick i si no hi havia lloc, entraven directament cap a les cambres de gas, on, abans, els havien enganyat, explicant-los que calia que es dutxessin i es preparessin per una gran estada. Tot era un engany! allà dins només hi havia els forats on llençaven un producte que es convertia en gas i els matava. Els més alts i grans morien els darrers perquè primer queien els d'abaix. Així doncs, abaix només trobem els cossos dels nens i dels més febles.
Vaig aprendre, també, que milers de polonesos també hi feren cap, no jueus, sinó intel·lectuals, gent preparada que podien donar una resposta al nou règim. Però també vaig saber que hi hagué pobles sencers que foren ocupats pels nazis, per la seva situació o per algun interès i els seus habitants també feren cap al camp. Sens dubte, la ignorància ens fa feliços.
I no pararia mai d'explicar-vos allò que ens van transmetre, però ho aniré fent a poc a poc. Ara només volia buidar el pap i que coneguéssiu com ens vam sentir ahir els 24 catalans que estem a Polònia. Enutjats, enfadats, però sobretot, destrossats interiorment.
No parlava ningú, tot era silenci, el mateix silenci que queda en el camp on moriren més d'un milió de persones!
Amigues i amics, ahir vaig veure l'horror en persona. Destrossat i amb llàgrimes als ulls vaig veure com l'home pot esdevenir, realment, un llop per l'home. Només em podria preguntar per què havia passat i com ningú ho havia aturat. Més d'1.300.000 persones mortes en aquell camp de concentració. I era el petit!!!! Unes càmeres de gas preparades per matar de 700 en 700! i ningú va poder fer res?
HORRORÓS
Sabeu, fins aquest moment, tot i haver estudiat el tema i haver-ne vist pel·lícules i documentals, mai havia vist els veritables rostres de la tragèdia. Allà hi són, les fotos d'homes, dones i nens! sí, sí, nens de dos anys i de més, però de dos, com el Pau! Qui voldria la mort dels nens? I ningú ni deia ni feia res! Els aliats n'estaven informats però posaven grans excuses per fer volar les càmeres i els crematoris! Només van intervenir en un tercer camp on hi havia una important producció que els podia fer perdre diners!
Aquí t'ensenyen un per un els barracons del camp, on hi vivien fins a 1000 persones! No eren persones, els tractaven com animals, marcats i si calia, els mataven per fer lloc. Trens sencers arribaven des de qualsevol punt del continent cap a Auschwick i si no hi havia lloc, entraven directament cap a les cambres de gas, on, abans, els havien enganyat, explicant-los que calia que es dutxessin i es preparessin per una gran estada. Tot era un engany! allà dins només hi havia els forats on llençaven un producte que es convertia en gas i els matava. Els més alts i grans morien els darrers perquè primer queien els d'abaix. Així doncs, abaix només trobem els cossos dels nens i dels més febles.
Vaig aprendre, també, que milers de polonesos també hi feren cap, no jueus, sinó intel·lectuals, gent preparada que podien donar una resposta al nou règim. Però també vaig saber que hi hagué pobles sencers que foren ocupats pels nazis, per la seva situació o per algun interès i els seus habitants també feren cap al camp. Sens dubte, la ignorància ens fa feliços.
I no pararia mai d'explicar-vos allò que ens van transmetre, però ho aniré fent a poc a poc. Ara només volia buidar el pap i que coneguéssiu com ens vam sentir ahir els 24 catalans que estem a Polònia. Enutjats, enfadats, però sobretot, destrossats interiorment.
No parlava ningú, tot era silenci, el mateix silenci que queda en el camp on moriren més d'un milió de persones!
lunes, 13 de septiembre de 2010
Presentació del llibre Violeta Malabar, de Maite Bravo i Alejandro Gómez
Bona nit a totes i a tots,
Realment he de dir que m’és un gran plaer ser avui amb vosaltres. Em toca presentar un llibre, quins nervis! I de poemes, potser una mica més difícil. Sort, i ho dic amb convenciment, de l’autora. Tots tenim en el record quan de joves ens feien llegir uns poemes antics, que gairebé no enteníem, però que s’havien d’aprendre per l’orgull nacional, fos quina fos la nació. Del XIV al XIX, i vinga a llegir, comptar mètriques, buscar al diccionari… Per això, la poesia s’esdevenia quelcom semiocult, amagat, difícil d’entendre i amb pocs seguidors. He de reconèixer que fou la Maite Bravo, ja fa temps, que em presentà altre tipus de poesia. Una poesia d’alt nivell que es podia comprendre amb la lectura i que versava dels mateixos temes i aspectes que la tradicional. Això em féu obrir tot un món nou de sensacions, de pensar que la literatura pot ser molt més propera i interessant.
I sovint penso, si amb les poques estones que trobem per parlar, la Maite ha aconseguit això, què no haurà fet amb els nombrosos alumnes que ensenya!
Comencem amb la presentació de Violeta Malabar. Admirable el nom, oi? Saben d’on ve? Diu la llegenda que dos autors es trobaren a Madrid fent unes copes al vespre. Entre tots volien escriure un llibre i no sabien quin títol donar-li. Vet aquí, que decidiren posar un poema sobre la taula i amb els ulls closos, senyalar uns mots del poema. Saben quines paraules asenyalaren, Violeta Malabar. El color Violeta és de transició, un color no gaire definit entre el blau i algun més. Imaginin-se’l. Sembla un color de pau, tranquil•litat, de deixar córrer el temps. D’altra banda, el malabar, el joc, la festa, la gresca, el moviment…Quina combinació, oi?
Bé, comencem o acabem.
El lloc, el temps i la poetessa.
El lloc és aquest. Els jardins de la biblioteca de Vila-seca. Mirin, coma professor de secundària els he de confessar que tinc pànic a l’arribada del setembre. No per la feina, els alumnes, o els pares, que sovint són molt pijors, sinó pels ordinadors. Si es fixen i llegeixen la premsa, sembla que tot el món d’ensenyament rondarà el proper any envers aquestes màquines. Jo em pregunto, en un futur no gaire llunyà, on seran els llibres? Què en farem de les biblioteques? Què farem dels espais com aquest? Què bé que estem aquí, oi? Quina sort de tenir aquests sortidors d’aigua! Només cal tancar els ulls i deixar-se emportar pels somnis i inventar-se i retrobar-se lluny, en altre lloc o instant. La gespa, l’olivera, l’edifici…..permete’m Maite que et feliciti per l’encert de l’indret de la presentació d’aquest llibre. No ho oblideu mai, les biblioteques, juntament amb les universitat, són els veritables temples del saber. No els deixeu marxar mai, ni substituir-los, perquè sinó, en què ens haurem convertit?
El temps. Un dijous, al vespre, i a les darreries del mes de juliol! I aquí hi som tots! Bé, els que hi som! I què en fem dels que no hi són? No ho sabien, no han pogut venir, feien algun partit, no han volgut venir? No passa res, perquè gràcies als poemes de la Maite sempre serem aquí. Gràcies a la poesia i la literatura, adquirirem l’eternitat. I passaran els dies, els mesos, els anys, Cauran les fulles dels arbres, canviaran els carrers, però nosaltres, seguirem aquí. Uns drets, altres asseguts. Gràcies a tu, Maite, i a la teva obra, les nostres ombres romandran presents als jardins de la biblioteca. Només en aquesta hora es podia celebrar un acte com aquest. En aquesta hora i en aquest lloc. O és que voldríeu que ens trobéssim a la platja al migdia? I per què no? Proposeu-ho i serem més, molts més, però i la serenor del moment!!!!!
Amigues i amics, el temps és important, necessari, tant que sense ell no podríem gaudir de l’obra que avui presentem. Tant que sense ell no tindríem aquest llibret a les nostres mans.
I començo a acabar. La poetessa. D’Alacant, Madrid, Sudamèrica-, Estats Units, Vila-seca…..quin munt d’indrets que has aconseguir unir. I quanta gent tant diferent! Quin esforç! Quina il•lusió! Tot això per presentar-nos el teu nou fillet! Et crec, fer un llibre és com tenir un fill. La barreja de sensacions que es junten al cervell i flueixen envers el sistema nerviós fins les mans, i d’aquestes al paper, sigui quin sigu el mitjà, és comparable, en certa manera al part. I avui, ja veus, la festa del nen, presentem-lo en societat, que el coneguin i en gaudeixin.
Ja fa uns quants anys que ens coneixem amb la Maite Bravo. Parlem, intentem trobar espais i temps de trobada però tenim un nexe comú i és el tema principal, i gairebé únic de les nostres trobades: La Cultura. Això és el que ets, Cultura. I saps, tenim la sort de tindre’t entre nosaltres, a la nostra vila, perquè transmets no sols els coneixements, sinó la manera de crear poesia i escrits als teus alumnes.
Un dels mitjans més revolucionaris que hi ha en aquest moments dins el camp de la comunicació són les xarxes socials. Jo només estic en una. I saben quina foto de perfil i tinc? Una en la que apareixo, vestit de medieval, al costat d’una dona fantàstica, alegre, somrient, que sembla importada de l’època fosca a l’actual: Ella és la Maite. Sempre mantindré en el record la imatge de la Maite oferint allò que més s’estima, els llibres, la seva pròpia cultura, en una paradeta al Carrer Major. Però ella ens supera en moltes coses, i al costat de la cultura, ens presenta estranyes passions que li permeten acariciar el futur i veure allà on molts no hi arribem.
Amigues i amics, l’obra de la Maite i de l’Alejandro és enorme. No de volum, sinó de contingut. Com poden gosar dir que algú no es mereix sols el caragol de mar, sinó que cal donar-li tot el mar sencer? Quina sort la de l’estimada, a qui la parella li vol fer acostar el cel perquè toqui i trii l’estel que més li agradi! Qui gosa a dir que els seus llavis són l’opi que donarà a l’estimat per tenir-lo enganxat fins l’eternitat?
I què és l’eternitat? És el pas continu del temps, sense notar-lo, però avançant, amb algun sotrac, i moviment inesperat. És com aquell color que canvia lentament, difús, però divertit. És, sens dubte, violeta malabar
Realment he de dir que m’és un gran plaer ser avui amb vosaltres. Em toca presentar un llibre, quins nervis! I de poemes, potser una mica més difícil. Sort, i ho dic amb convenciment, de l’autora. Tots tenim en el record quan de joves ens feien llegir uns poemes antics, que gairebé no enteníem, però que s’havien d’aprendre per l’orgull nacional, fos quina fos la nació. Del XIV al XIX, i vinga a llegir, comptar mètriques, buscar al diccionari… Per això, la poesia s’esdevenia quelcom semiocult, amagat, difícil d’entendre i amb pocs seguidors. He de reconèixer que fou la Maite Bravo, ja fa temps, que em presentà altre tipus de poesia. Una poesia d’alt nivell que es podia comprendre amb la lectura i que versava dels mateixos temes i aspectes que la tradicional. Això em féu obrir tot un món nou de sensacions, de pensar que la literatura pot ser molt més propera i interessant.
I sovint penso, si amb les poques estones que trobem per parlar, la Maite ha aconseguit això, què no haurà fet amb els nombrosos alumnes que ensenya!
Comencem amb la presentació de Violeta Malabar. Admirable el nom, oi? Saben d’on ve? Diu la llegenda que dos autors es trobaren a Madrid fent unes copes al vespre. Entre tots volien escriure un llibre i no sabien quin títol donar-li. Vet aquí, que decidiren posar un poema sobre la taula i amb els ulls closos, senyalar uns mots del poema. Saben quines paraules asenyalaren, Violeta Malabar. El color Violeta és de transició, un color no gaire definit entre el blau i algun més. Imaginin-se’l. Sembla un color de pau, tranquil•litat, de deixar córrer el temps. D’altra banda, el malabar, el joc, la festa, la gresca, el moviment…Quina combinació, oi?
Bé, comencem o acabem.
El lloc, el temps i la poetessa.
El lloc és aquest. Els jardins de la biblioteca de Vila-seca. Mirin, coma professor de secundària els he de confessar que tinc pànic a l’arribada del setembre. No per la feina, els alumnes, o els pares, que sovint són molt pijors, sinó pels ordinadors. Si es fixen i llegeixen la premsa, sembla que tot el món d’ensenyament rondarà el proper any envers aquestes màquines. Jo em pregunto, en un futur no gaire llunyà, on seran els llibres? Què en farem de les biblioteques? Què farem dels espais com aquest? Què bé que estem aquí, oi? Quina sort de tenir aquests sortidors d’aigua! Només cal tancar els ulls i deixar-se emportar pels somnis i inventar-se i retrobar-se lluny, en altre lloc o instant. La gespa, l’olivera, l’edifici…..permete’m Maite que et feliciti per l’encert de l’indret de la presentació d’aquest llibre. No ho oblideu mai, les biblioteques, juntament amb les universitat, són els veritables temples del saber. No els deixeu marxar mai, ni substituir-los, perquè sinó, en què ens haurem convertit?
El temps. Un dijous, al vespre, i a les darreries del mes de juliol! I aquí hi som tots! Bé, els que hi som! I què en fem dels que no hi són? No ho sabien, no han pogut venir, feien algun partit, no han volgut venir? No passa res, perquè gràcies als poemes de la Maite sempre serem aquí. Gràcies a la poesia i la literatura, adquirirem l’eternitat. I passaran els dies, els mesos, els anys, Cauran les fulles dels arbres, canviaran els carrers, però nosaltres, seguirem aquí. Uns drets, altres asseguts. Gràcies a tu, Maite, i a la teva obra, les nostres ombres romandran presents als jardins de la biblioteca. Només en aquesta hora es podia celebrar un acte com aquest. En aquesta hora i en aquest lloc. O és que voldríeu que ens trobéssim a la platja al migdia? I per què no? Proposeu-ho i serem més, molts més, però i la serenor del moment!!!!!
Amigues i amics, el temps és important, necessari, tant que sense ell no podríem gaudir de l’obra que avui presentem. Tant que sense ell no tindríem aquest llibret a les nostres mans.
I començo a acabar. La poetessa. D’Alacant, Madrid, Sudamèrica-, Estats Units, Vila-seca…..quin munt d’indrets que has aconseguir unir. I quanta gent tant diferent! Quin esforç! Quina il•lusió! Tot això per presentar-nos el teu nou fillet! Et crec, fer un llibre és com tenir un fill. La barreja de sensacions que es junten al cervell i flueixen envers el sistema nerviós fins les mans, i d’aquestes al paper, sigui quin sigu el mitjà, és comparable, en certa manera al part. I avui, ja veus, la festa del nen, presentem-lo en societat, que el coneguin i en gaudeixin.
Ja fa uns quants anys que ens coneixem amb la Maite Bravo. Parlem, intentem trobar espais i temps de trobada però tenim un nexe comú i és el tema principal, i gairebé únic de les nostres trobades: La Cultura. Això és el que ets, Cultura. I saps, tenim la sort de tindre’t entre nosaltres, a la nostra vila, perquè transmets no sols els coneixements, sinó la manera de crear poesia i escrits als teus alumnes.
Un dels mitjans més revolucionaris que hi ha en aquest moments dins el camp de la comunicació són les xarxes socials. Jo només estic en una. I saben quina foto de perfil i tinc? Una en la que apareixo, vestit de medieval, al costat d’una dona fantàstica, alegre, somrient, que sembla importada de l’època fosca a l’actual: Ella és la Maite. Sempre mantindré en el record la imatge de la Maite oferint allò que més s’estima, els llibres, la seva pròpia cultura, en una paradeta al Carrer Major. Però ella ens supera en moltes coses, i al costat de la cultura, ens presenta estranyes passions que li permeten acariciar el futur i veure allà on molts no hi arribem.
Amigues i amics, l’obra de la Maite i de l’Alejandro és enorme. No de volum, sinó de contingut. Com poden gosar dir que algú no es mereix sols el caragol de mar, sinó que cal donar-li tot el mar sencer? Quina sort la de l’estimada, a qui la parella li vol fer acostar el cel perquè toqui i trii l’estel que més li agradi! Qui gosa a dir que els seus llavis són l’opi que donarà a l’estimat per tenir-lo enganxat fins l’eternitat?
I què és l’eternitat? És el pas continu del temps, sense notar-lo, però avançant, amb algun sotrac, i moviment inesperat. És com aquell color que canvia lentament, difús, però divertit. És, sens dubte, violeta malabar
Bon dia!
Aquesta és una nova aventura que engego a les 5.42h del matí per manca de son. No sé si podré aportar gaire informació ni coses noves als meus seguidors, però intentaré comentar una notícia cada dia. Amb el vostre permís, començaré a fer-ho a finals de mes, un cop torni del viatge a Polònia.
Gràcies a totes i a tots!
Gràcies a totes i a tots!
Suscribirse a:
Entradas (Atom)